En legítima defensa

Sota la síndrome del corrupte Millet, aterra el jutge Garzón empaperant a tort i a dret, sota la sospita que en el període 2003/2007 més d'un va aconseguir importants beneficis comprant i venent compulsivament béns immobiliaris. Felicito el jutge per haver descobert el que ha estat l'esport nacional en l'inici del segle, però no puc entendre la reacció d'institucions i empreses, exhibint un sentiment de culpa inexplicable.

En els darrers anys els promotors immobiliaris d'aquest país han remugat reiteradament pel fet que els gestors municipals, a part de assegurar-se les cessions i aprofitaments que per llei cal fer en el procés urbanístic, exigissin també convenis urbanístics complementaris per obtenir més compensacions amb la finalitat de millorar els seus municipis. Només cal passejar pels pobles i viles de Catalunya per veure que la major part dels regidors han fet feina, aconseguint que bona part de les plusvàlues derivades de l'activitat immobiliària revertissin en nous equipaments i millor urbanització, durant aquest període. Quan ara llegeixo que la Generalitat modificarà la legislació per tal que el sector privat no s'apropiï de les plusvàlues, i garantir que el sector públic en sigui el beneficiari, no sé de què em parlen, ja que els ajuntaments no han fet altra cosa, i ho hem de reconèixer. I quan em diuen que crearan un registre dels convenis urbanístics per garantir-ne la transparència, no tinc més remei que recordar-los que per llei tots els convenis urbanístics han de formar part de la documentació del planejament, que tanmateix la Generalitat ha d'aprovar i publicar en el seu diari oficial. Els ajuntaments han treballat molt i molt bé, i tal com està el pati el que ara menys ens convé és que tot plegat quedi paralitzat, sota la sospita que tot procés urbanístic és corrupte. Una mica de seny, sisplau!