L'esperança

La setmana passada –un període pròdig, per cert, d'esdeveniments interessants: l'editorial unitari dels diaris, el pas endavant de l'empresa Hermes Comunicacions adquirint l'Avui, etcètera– vaig ésser convidat a fer una conferència, per partida doble, en un dels col·legis prestigiosos de Girona. Dic per partida doble perquè primer la vaig fer per als alumnes de primer d'ESO i després per als de tercer. El tema era la cultura popular i estava inscrit dins de la commemoració dels cinquanta anys de la mort del folklorista català Joan Amades. Aquesta atenció envers la història i els homes del país diu molt a favor del centre i per això em vaig sentir mogut a acceptar la proposta. La mainada va ser receptiva i quan vam arribar a l'hora del col·loqui, un vailet espaviladot, amb uns ulls brillants i un somriure perspicaç al rostre, em va preguntar sense embuts: «Vostè és independentista?» Li vaig contestar: «Ara t'hauria de dir que això no toca, però no ho faré. Mira: els catalans som de tarannà pactista i moderat i, a vegades, ens conformem amb mínims mentre vegem en els interlocutors una bona acollida i reciprocitat. És així com hem somiat moltes vegades una Espanya federal en la qual tots ens veiéssim valorats en un pla d'igualtat. Lamentablement, els interlocutors no han volgut entendre mai aquesta premissa i, després de veure que només rebem menyspreu i opressió, fins i tot aquells que acceptaríem solucions agermanadores acabem pensant que no hi ha més remei que tendir a l'independentisme. Estic en aquesta línia.» El vailet, com si tingués una molla al cul, es va aixecar de cop i va aplaudir amb entusiasme. Els seus companys van seguir-lo i l'aplaudiment es va convertir en una ovació dels assistents, dedicada, interpreto jo, a la idea més que al conferenciant. Potser sí que cal tenir esperança en la generació del demà.