Centelles

Per què en aquest país nostre hem de viure amb la permanent sensació de derrota? Què ho fa que a aquells que gestionen els nostres afers públics els costi tant de traslladar-nos notícies positives, accions resoltes de manera satisfactòria, seguretat en l'avenir, confiança col·lectiva.

Em permeto aquestes breus reflexions arran del sorprenent desenllaç de la negociació de l'adquisició de l'arxiu del fotògraf Agustí Centelles.

No puc, perquè no en tinc suficient informació, emetre un judici sobre el procés negociador engegat per la Generalitat de Catalunya i que ha desembocat en aquest trist resultat. No vull, tampoc, emetre un judici sobre la família del fotògraf, perquè segur que en la seva, probablement, dolorosa decisió hi deuen haver jugat molts factors (l'econòmic també) que els han empès a acceptar l'oferta ministerial.

Sí que em veig amb cor de valorar, en canvi, el paper que dues administracions públiques, del que encara és un mateix Estat, han jugat en aquest procés. Simplificant, i propostes de difusió futura a part i que també tindran un cost econòmic, els mitjans ens informen que el Departament de Cultura oferia 500.000 euros per l'arxiu, que finalment ha anat a mans del Ministerio de Cultura per 700.000 euros.

La primera sorpresa és d'una evidència majúscula: com poden dues administracions públiques que es nodreixen dels impostos dels mateixos ciutadans competir de manera despietada per aconseguir un fons documental fotogràfic que pertany a uns privats? No semblaria més lògic que l'administració més allunyada fes costat a la més propera, i que té les competències de cultura traspassades, i en lloc d'atiar el foc de la competència procurés que els recursos públics, d'una escassetat dramàtica per a tantes coses, tinguessin un ús al més coherent possible?

Un segon comentari: qui estableix que un fons de 10.000 negatius té un valor de 700.000 euros, és a dir 70 euros per imatge. Sense dubtar de la qualitat del gran Centelles, quin professional ha visualitzat, descrit, catalogat i determinat que aquestes imatges negatives eren mereixedores d'aquest preu? Allò que té valor econòmic en el mercat és la còpia positiva en paper i, especialment, la d'època, és a dir el que s'anomena vintage, i molt menys els negatius fruit d'un treball fotoperiodístic i, conseqüentment, sotmès a la repetició per a poder capturar l'instant determinant de l'acció.

Tercer: amb quina cara han de quedar els centenars de persones que a Catalunya han fet repetits gestos de generositat i han donat els seus fons i les seves col·leccions fotogràfiques a les institucions públiques? Les enviarem a partir d'ara al Ministerio vista la magnanimitat del seu talonari?

Tots coneixem els motius reals pels quals l'administració espanyola ha actuat d'aquesta manera, en un gest que la unifica a les que l'han precedit en la mateixa funció i amb la mateixa intencionalitat. Amb tot, i com que des d'ací ens toca permanentment pensar en el futur, m'agradaria suggerir que el mig milió d'euros que el Departament de Cultura estava disposat a destinar a l'adquisició del fons Centelles es dediqués a la millora en l'organització i la promoció del patrimoni fotogràfic del nostre país. Per exemple, segur que seria positiu avançar en la realització, actualització i manteniment definitiu d'un inventari dels centres, les col·leccions i els fons fotogràfics, públics i privats, existents a Catalunya. Com ho seria la promoció d'instal·lacions adequades amb la finalitat de garantir tant la conservació com la difusió de la documentació fotogràfica, especialment en aquest darrer aspecte impulsant xarxes d'àmbit nacional que permetessin un fàcil accés a la ciutadania i comportessin una major rendibilitat de les inversions. Destinar, en definitiva, aquests recursos que havien d'anar a l'àmbit privat a recuperar i promoure els fotògrafs i la fotografia catalana per intentar la seva incorporació en els grans catàlegs de la fotografia universal.

Ens queda molta feina per fer, més enllà de plànyer-nos de comportaments deslleials i de premeditades perversions.