opinió

Èxit educatiu: una política sense credibilitat

Dir una cosa diferent de la que es fa i de la que es pensa és humà, però és un mal sistema de fer projectes polítics i de guanyar credibilitat per aplicar-los

Observem què fa el Govern en el pressupost per al 2010 que aquests dies es discuteix. El percentatge de la partida d'Educació dins del conjunt dels pressupostos és del 16,35%. Al 2003 era del 18,2%. La despesa educativa perd prioritat

Una cosa és el que el Departament d'Educació diu, una altra cosa és el que fa i una altra el que pensa. No és per faltar: la capacitat d'engany és una característica diferencial de la intel·ligència superior que només comença a desenvolupar-se en els primats i que eclosiona en el gènere humà, que és fins i tot capaç d'autoenganyar-se.

El que diu la conselleria sobre l'èxit educatiu i com millorar-lo pot observar-se en la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) i en el congrés que ha organitzat per a aquesta setmana. El discurs posa de relleu la necessitat d'un esforç de «país» per a l'educació. Pel que fa referència als centres educatius, aposta per la bondat d'una major autonomia d'aquests, articulada entorn d'un projecte pedagògic, i amb un major lideratge i professionalització de les direccions. Segur que no són propostes suficients per a un increment notable de l'èxit educatiu, però sí que són necessàries. Des de la Federació d'Ensenyament, i en principi, estaríem disposats a col·laborar-hi.

Però observem què fa el Govern en el pressupost per al 2010 que aquests dies es discuteix al Parlament de Catalunya. El percentatge de la partida d'Educació dins del conjunt dels pressupostos és del 16,35%. Al 2003 era del 18,2%. La despesa educativa perd prioritat. A Castella- la Manxa, per exemple, el pressupost educatiu de 2010 és un 23% del total. La despesa dedicada al funcionament i manteniment dels centres educatius públics és un 15% inferior al curs passat, la inversió en nous edificis cau un 10% i per segon any consecutiu la partida per a personal queda congelada, mentre que la població de Catalunya segueix creixent. Més alumnes per aula i més aules en menys espai no semblen les millors garanties per a l'èxit educatiu.

Com està clar en altres camps, menys finançament és menys autonomia.

I per últim, veiem què pensen alguns dels responsables del departament. S'ha fet públic fa pocs dies que el departament defensa la necessitat que les direccions puguin sancionar el professorat i el 17 de novembre vam llegir un article de premsa signat directament pel director general d'Educació Bàsica i Batxillerat, J. Graells: «[...] qui avalua amb efectes laborals, qui assumeix funcions de cap de personal, no pot ser elegit pel claustre de professors [...]»

«[...] En el desgovern –on no existeix una atribució clara de responsabilitats, on el ‘tot ho fem entre tots' acaba sent el ‘ningú no fa res'– la participació acaba perdent sentit.»

[...] «[És necessari] modificar les regles de joc per les quals un docent obté plaça en un centre. Actualment no regeix en això més criteri que l'escrupolós respecte de les prelacions que ordenen el professorat segons un únic patró de mesura, en què el decisiu és el rutinari pas del temps.»

En el text de la LEC ja quedava clar que el director o directora «ha d'exercir la representació de l'administració en el centre educatiu» (article 142.4.b), però ara veiem més clar que la reforma que impulsa el departament no posa l'accent en el compromís del centre amb el territori i la comunitat educativa, sinó que consisteix bàsicament a fer un traspàs de la gestió de personal cap a les direccions.

Observem, de passada, que el director general pensa coses que no són a la normativa. El «claustre de professors» no «elegeix» el director: la Llei Orgànica d'Educació (LOE) estableix un procés de selecció (no d'elecció) amb participació del consell escolar. Naturalment existeix una «distribució de responsabilitats» per a les persones que treballem a l'educació, i les de gestió, sanció i avaluació de personal encara corresponen al propi departament. Si fos veritat que «ningú no fa res», seria la seva responsabilitat per negligència. Existeix un règim disciplinari per al funcionariat, que pot ser, i de fet és, sancionat. Està inclòs al Decret Legislatiu 1/1997. I per últim, la provisió de professorat als centres públics atén també a mèrits professionals com ara formació contínua rebuda i impartida, titulacions acadèmiques suplementàries, investigació i publicacions o exercici de responsabilitats. El criteri no és ideal, però no és inexistent.

Dir una cosa diferent de la que es fa i de la que es pensa és humà, però és un mal sistema de fer projectes polítics i de guanyar credibilitat per aplicar-los. Pensar que les dificultats educatives del país se solucionen amb menys participació, o amb més sancions, implica pensar que majoritàriament els i les professionals de l'educació no treballem o treballem malament: trist, descoratjador, indignant.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.