Pressa per aprimar-se

Fa uns dies, Xavier Muñoz, president de l'Associació d'Amics de la Universitat Autònoma de Barcelona, en un acte en què s'honorava la trajectòria d'uns professors, deia que els catalans tenim tres obsessions: aprendre anglès, aprimar-nos i que els espanyols ens entenguin. Sobre l'anglès progressem a un ritme força pausat. Sobre l'esperança que els espanyols ens entenguin hem demostrat, si us plau per força, una gran paciència, i és obvi que la cosa no va de pressa o, ras i curt, no va. En canvi, pel que fa a aprimar-se, els catalans volen solucions ràpides i són carn de canó de qualsevol fórmula que els prometi perdre quilos en quatre dies.

Combatre l'obesitat no sempre és fàcil, però quedi clar que la majoria de les persones que tenen problemes de pes és perquè mengen massa o són massa sedentaris, o les dues coses, i la solució està en les seves mans, amb els deguts assessoraments. Només cal aplicar la vella dita castellana de poca cama, poco plato y mucha suela de zapato. Però no tothom està disposat a fer un cert esforç i a tenir paciència per anar perdent els quilos que sobren racionalment i a poc a poc, de la mateixa manera que un no s'engreixa en un tres i no res. És cert que hi ha persones l'organisme de les quals no respon fàcilment a les pautes dietètiques, cosa que fa que requereixin tractament farmacològic o quirúrgic sota control mèdic. En aquests casos controlar el pes pot ser difícil.

Procediments dràstics per perdre pes n'hi ha hagut sempre. El rei Sanç I de Lleó, dit el Gras (935-966), es va posar a les mans del metge jueu Hasday Ibn Saprut, que li va aplicar el següent tractament: cosir-li la boca deixant un orifici per ingerir líquids (sucs vegetals, mel) en quantitats ajustades, lligar-lo al llit, aplicar-li sedants i, un cop havia perdut pes, fer vida normal, menjar poc i bellugar-se molt.

La SEEDO (Societat Espanyola per l'Estudi de l'Obesitat), un dels fundadors de la qual va ser el professor Màrius Foz, guardonat en l'acte universitari a què em referia a l'inici d'aquest article, estableix que els objectius d'un aprimament no consisteixen a assolir el pes ideal, sinó en pèrdues graduals de pes que es mantinguin a llarg termini, canviant els estils de vida (alimentació, activitat física i conducta). La dieta per assolir-ho ha de ser equilibrada i variada, amb proteïnes, hidrats de carboni i greixos en les degudes proporcions i amb certs marges de discrecionalitat, sense oblidar vitamines i minerals. Dietes miraculoses sense prou base científica han existit sempre. Ara estan de moda les anomenades proteïnades, basades en proteïnes i deficitàries en hidrats de carboni i greixos. Per seguir-les cal adquirir uns preparats especials, cosa que sembla que fan alguns personatges prou coneguts. En el fons no són noves, ja que la seva base, reduir hidrats de carboni i donar a les proteïnes més paper del que els toca, ja s'ha fet servir (dietes d'Atkins, de Montignac), amb diverses variants (més o menys greix). D'entrada aprimen ràpidament, però són dietes desequilibrades que forcen la fisiologia de l'organisme, no hi ha dades consistents sobre els seus efectes a llarg termini i sabem que afecten negativament el metabolisme dels greixos, forcen el treball renal i provoquen l'aparició d'acetona i altres compostos cetònics, processos tots amb efectes negatius. Els compostos cetònics, per exemple, fan perdre la gana de manera anòmala, afecten negativament l'alè i provoquen altres trastorns. Se sotmet l'organisme a un estrès metabòlic que no és normal ni bo. No deixa de ser curiós que consumidors curosos amb la seguretat dels aliments no facin preguntes davant de dietes prou estranyes. Amb les ganes d'aprimar-se s'oblida l'esperit crític. Tornant al paper de les proteïnes, és cert que contribueixen a generar sensació de sacietat i que una proporció relativament elevada en la dieta ajuda a controlar el pes, però fins a un límit. Aquest límit, basat en evidències científiques, és el que marca la legislació a la qual s'han d'adaptar les barretes i batuts substitutius del menjar, que són doncs productes dissenyats amb fonament nutricional i que no forcen més enllà del raonable els marges de proporcions entre nutrients, que és cosa que sí fan les dietes amb massa proteïnes o massa basades en aquestes, que no segueixen cap normativa. Les presses no són mai bones conselleres ni per aprimar-se. A vegades els promotors d'aquestes dietes les amoroseixen dient que fan retocs per pal·liar els efectes de xoc o mantenir el pes perdut. Aquestes adaptacions solen consistir a aproximar-se a una dieta més racional. En definitiva, les dietes miraculoses, proteïnades o no, tenen coses bones i originals, però les bones no són originals i les originals, no són bones.