Visió altra d'X

Acabat el franquisme, es va acabar l'èpica. I el compromís. I la conseqüència. Cosa que, com a tants altres, ja va estar-li bé a X. La transició, més que no a pactar, va consistir a cedir i a oblidar. És aleshores que ell, en la seva condició professional de jurista, col·labora en aquell remake vagament aggiornato del Fuero de los Españoles que és la Constitución. La qual, per cert, consagrava, ara democráticamente, la inferioritat legal del català en relació amb l'espanyol.

No n'hi havia prou amb això però, si es volia tocar cuixa. Calia abjurar del partit capdavanter en la resistència antifranquista i passar-se al del socialnacionalisme. El d'aquell líder que no tenia empatx a declarar que l'autèntic perill no era tant un talde etarra com una escola catalana. I acceptar d'ell la cartera de Cultura (no era aquesta una competència transferida a totes les comunidades autónomas?; quina era llavors i és ara la seva funció sinó la de consumar la necessària Gleichschaltung?). I des del ministerio, també com altres, X va fer tot el possible per fer-se perdonar la seva primigènia condició de català (la bona gent d'Òmnium també li entonaran ara el gori-gori o bé exhumaran premsa de l'època per documentar el tracte que en van rebre?). I també va fer-ho després (només una perla: l'article publicat a El País de 3-VII-1998 per aclamar aquella versió avant la lettre de Ciudadanos i UpyD que va ser el Foro Babel).

Molt abans, la seva crítica del catalanisme burgès, altrament ben rupturista, havia palesat tanmateix crassa ignorància de les primeres pàgines del Manifest Comunista de Marx i Engels. Aquelles que, en paràfrasi col·loquial de qualsevol valencià o illenc mitjanament culte adreçada a un principatí, diuen: vosaltres sort que heu tingut burgesia!

I bé: no són les línies precedents cap necrològica a la contra de les convencions ditiràmbiques pròpies del gènere. Sinó una simple visió altra de qui, talment una al·legoria d'ell i del país, ha sucumbit a la pèrdua de memòria.