Compreu, que el món s'acaba

Diuen que ser lliure és saber fugir d'aquells que ens volen caçar. Ho pensava el dia de la Puríssima, a l'Auchan. Sí, vaig ser un dels molts catalans del sud que van anar a passar unes hores al famós establiment del nord català. No en voldria pas fer propaganda, però els qui coneixen aquest súper saben que hi ha de tot, de tot. I, és clar, s'hi troben totes les collonades imaginables i també les inimaginables. Planant constantment per sobre de tot, hi ha com un remolí publicitari, una insistència constant, obsessiva, que a cada rengle, a cada cantonada, a cada aparador, a cada vitrina et va dient, de mil maneres diferents: «Compra, compra...!» És la força de la publicitat. La publicitat ens informa de l'existència d'unes coses que mai no hem necessitat, i gràcies a la seva capacitat de persuasió, acabem necessitant-les. Perquè: què és un luxe? És luxe llegir Stieg Larsson, anar a esquiar, al cinema o a jugar a golf. Però milions i milions de persones no han entrat mai a cap cinema, ni han vist mai un camp de golf, i molts més milions no saben ni qui és Stieg Larsson. Aquest és el secret del problema: amagueu Larsson, i ningú no sentirà la necessitat de llegir-lo. Però la publicitat ens aclapara, això que ara anomenen campanya de Nadal cada any és més intensa i llarga, aviat començarà l'endemà de la Mare de Déu d'Agost. I no parlem de les loteries de l'Estat. Sempre m'han causat un gran rebuf, però aquest any vaig quedar escandalitzat, a la Puerta del Sol de Madrid, en veure la bogeria que hi ha i les bestieses que es fan per un número de la rifa de Nadal. L'escriptor jueu-barceloní Mauricio Wiesentahl, en un dels seus excel·lents llibres, escriu una cosa que ja em sembla l'excel·lència o perfecció de la publicitat. Diu que a Nova York hi ha una empresa de pompes fúnebres que té aquest eslògan: «No es preocupi per res: vostè mori's i nosaltres farem la resta.»