l'apuntador
Retorn als orígens
L'autodeterminació és, com la llengua, la manera pròpia que els catalans tenim d'entendre la política
La maniobra de les consultes independentistes que està vivint Catalunya, a banda de la no-oficialitat, està ressituant la realitat política en un punt del qual no s'hauria d'haver allunyat mai. Em refereixo a l'estadi que va originar el començament de tot, a finals dels anys setanta del segle passat. No sé si l'octubre de l'any 1979, quan Catalunya va aprovar en referèndum el primer Estatut d'Autonomia del període democràtic actual, el país era més o menys independentista que ara. El que sí que és segur és que la sortida de la dictadura es va fer inspirada per l'Assemblea de Catalunya (una organització unitària que va marcar el full de ruta entre el 1971 i l'anomenada Transició). Els manaments de l'Assemblea de Catalunya es resumien en quatre i, un (el que té a veure amb la maniobra actual de les consultes independentistes) deia que Catalunya acceptava les institucions com a via per al ple exercici del dret a l'autodeterminació. Aquells catalans, com els d'avui, potser no eren obsessivament independentistes, però sí que eren escrupolosos per conservar el dret al ple exercici de l'autodeterminació. Al llarg dels trenta anys que han transcorregut, la realitat política ha fet un pecat d'omissió del qual ara, segons sembla, haurà de començar a complir la penitència. S'ha ignorat aquella condició que van posar els catalans per tal d'acceptar les institucions (unes institucions que eufemísticament en diem «catalanes» però que, jurídicament, són de titularitat espanyola). S'ha ignorat que la condició per tal d'acceptar la Constitució Espanyola i tota la seva trama era la conservació del ple exercici del dret a l'autodeterminació.
Al llarg dels trenta anys que han transcorregut, aquesta condició inicial i sine qua non no només s'ha ignorat sinó que, amb el pas del temps, s'ha negat i s'ha perseguit des dels mateixos aparells d'estat que es van beneficiar de la candidesa i de la gentilesa dels catalans de fa trenta anys.
Així, el ple exercici del dret a l'autodeterminació no és una maniobra més de les famílies transversals de l'independentisme: és, són, els nostres drets històrics. L'imaginari polític de Catalunya, més enllà del mapa de partits i dels eixos dreta-esquerra, no s'entén sense la reserva democràtica del ple exercici del dret a l'autodeterminació.
L'autodeterminació és, com la llengua, la manera pròpia que els catalans tenim d'entendre la política. L'autodeterminació és el substrat integrador que cíclicament s'estructura i es transmet generacionalment. Si es vol, un tret identitari, però benigne i universal.