Poesia

Avui me la jugo, però un dia o l'altre havia de sortir algú que protestés. De fet, n'hi ha molts que pensen igual però no ho diuen. Tant pel fet de ser jurat d'algun concurs literari d'àmbit local com per l'accés habitual a les novetats bibliogràfiques, llegeixo de tant en tant reculls de poesia alguns dels quals, en la meva opinió, ens donen gat per llebre. En els meus temps d'estudiant definíem la poesia com l'expressió de la bellesa mitjançant la paraula. Caldria pensar que aquesta bellesa l'ha de poder captar un lector normal, del contrari el poeta seria un narcisista que es complauria ell mateix i prou. Ja sé que n'hi ha que confonen fer poesia i escriure versos, encara que hi ha versos que són poesia. Però la bellesa d'aquest tipus de creació neix de les paraules, de la seva musicalitat (sonoritat, ritme, rima –quan hi és–), de la riquesa d'imatges, de les idees, de tot un conjunt d'elements ben combinats. D'un temps a aquesta part hi ha creadors que, buscant l'originalitat, defugen la via lògica i malgrat que per entendre'ns hem creat un sistema convencional de signes i de normes d'expressió, els pretesos poemes apareixen sense ni un punt ni una coma ni una majúscula ni un ordre formal ni conceptual. La sintaxi també en surt trompicada. Llegeixes una, dues, tres vegades, i no acabes de captar què dimoni vol dir –si no és que fa simples malabarismes efectistes– el pretès poeta. Sembla que, quant menys s'entengui, millor. Recordo els trencaclosques dels poetes conceptistes i culteranistes del segle d'or castellà i no cal anar lluny de casa per trobar poesia d'una certa complicació. L'Espriu seria un exemple clar. Però l'obra d'aquests autors té una raó de ser i, al capdavall, es desxifra, i aquella a la qual em refereixo, en canvi, tinc la impressió que és buida de contingut. Per més que miris i remiris, ni t'escalfa ni et refreda. I després diuen que no es llegeix poesia…