Argelers

Fa uns anys, l'emissió per TV3 d'Els nens perduts del franquisme va constatar que la transició havia oblidat (o amagat) alguna cosa tan essencial com la repressió a les presons franquistes. Una dona reconeixia que era el primer cop que parlava perquè fins aquell moment ningú no li havia preguntar res. Després de veure per TV3 la docuficció titulada Camp d'Argelers em fa la sensació que la mateixa súplica es torna a fer realitat. Bona part de la gent entrevistada parlaven per primer cop de com varen sobreviure dins d'un camp de concentració situat a la sorra i obert a la tramuntana. Mentre la literatura testimonial no ha fet més que parlar i donar forma a l'experiència del camp, el territori de l'audiovisual mai no ha sabut trobar un compromís amb la realitat de l'exili. Fa prop d'un mes, en el transcurs d'un debat al Museu de l'Exili de la Jonquera, recordava que a part d'una excel·lent pel·lícula titulada En el balcón vacío, rodada per Josmi Garcia Ascot el 1963 a Mèxic, no hi havia cap altra pel·lícula feta des de l'exili que parlés de l'experiència dels exiliats. El fet pot ser comprensible si tenim en compte la precarietat dels exiliats, però no deixa de ser curiós que Luis Buñuel no parlés mai de la seva experiència. El que resulta greu és que la transició s'oblidés dels exiliats i que el camp d'Argelers no hagi estat objecte de cap treball de documentació audiovisual fins 70 anys després de l'experiència.

Per això, sap molt de greu que Camp d'Argelers de Felip Solé s'hagi quedat a mig camí de moltes coses. En contemplar el treball fa la sensació que la seva matèria bàsica –els testimonis i les imatges d'arxiu– no ha estat prou treballada per culpa d'un inexplicable desig de voler jugar amb la ficció. Felip Solé situa el seu treball dins la moda llançada per la BBC britànica de la docuficció, on els elements documentals es barregen amb una reconstrucció fictícia. En aquest cas, la reconstrucció balla per tots costats. Com es pot donar forma a una experiència que va afectar cent mil persones amb uns mínims de mitjans i uns pocs actors? Camp d'Argelers no dóna resposta a aquesta qüestió, ni participa del debat ètic sobre com trobar una imatge justa que ens remeti cap a una experiència que ens resulta inimaginable. La reconstrucció juga al tremendisme, mentre la crua realitat queda diluïda. Continuo pensant que un tema tan important com l'exili necessita molts altres treballs que capturin, ara que encara no és del tot tard, els testimonis i que li facin justícia.