Lírica del turment

El títol de la present columna és manllevat d'un article de Francesc Pané. A l'Avui de dissabte proppassat. On el diputat al Parlament per ICV hi argumenta contra l'espectacle taurí. En termes que volen anar més enllà de la dimensió identitària –ancestral– i de l'animalística –prou més recent– del fenomen. En termes que, potser sense saber-ho ni proposar-s'ho l'autor, són de fet una glossa, en versió actual i aplicada, d'una lúcida afirmació de Walter Benjamin. El qual, a l'estetització de la política promoguda pel feixisme, hi contraposava la necessària politització de l'art.

Segons això, doncs, l'antítesi del raonament de Pané no fóra el del representant del PSOE local al mateix Avui (en què el tal individu, embolicant que fa fort, es pronunciava a favor del martiri dels bous a la plaça). Sinó el d'un escriptoràs més que diví a El Periódico del dia 16. El qual, en nom de la «tradició literària i plàstica» de las corridas, sense les quals segons ell no s'entendrien «obres essencials», entre d'altres, de Fortuny, Miró, Dalí, Espriu, venia vés per on a coincidir amb el coreligionari al·ludit dels Guerra i dels Ibarra, així com amb el PP i amb C's.

Resumint: ben posats estaríem si per millor entendre (i aquí sols dos exemples extrems) l'obra d'Amat-Piniella o el Crist de Velázquez haguéssim de transigir amb l'univers concentracionari o amb la pràctica de la crucifixió.

Només que sempre hi ha qui, tot embolicant-se-la amb paper de fumar, fóra capaç de trobar virtuts estètiques a una dansa ritual d'antropòfags just abans o després de l'àpat. Per saltar després d'aquelles –a gratcient o a la insabuda– a una justificació indefugiblement política –ho reconegui o no– de realitats basades en l'opressió i en la injustícia, en la primarietat i en la barbàrie en el sentit que sigui.

Sí: als qui pretenen compatible la lírica amb el turment, cal objectar-los les implicacions polítiques de la jugada. I instar-los a no amagar l'ou si voten per la fiesta nacional.