Toros i identitats

El debat sobre les corrides de toros és més il·lustratiu del moment polític del que podria semblar. Per començar, una part del debat està desenfocada, i això ja és prou representatiu en si mateix. S'ha insistit sobre el fet de si es tractava o no d'un debat identitari. I la qüestió era i és prou clara: no és un debat bàsicament identitari, però també és un debat identitari. El nucli de l'origen real del debat té a veure amb l'acceptació o no de fer de la mort pública i ritualitzada d'un ésser viu un espectacle de masses. En aquest sentit, el tema no afecta de forma prioritària els sentiments identitaris: algú es pot definir com a molt espanyol i sentir-se repugnat pel que considera tortura cruel, gratuïta i anacrònica d'un mamífer superior. De la mateixa manera, algú es pot sentir molt francès i viure amb fascinació els valors estètics de la lluita desigual entre la bèstia i el matador. La meva impressió és que si l'espectacle taurí no és capaç d'adaptar-se a la sensibilitat i els valors ètics de la modernitat renovada, acabarà desapareixent d'arreu més tard o més d'hora.

En qualsevol cas, va ser el nacionalisme espanyol del segon franquisme el que va acabar de fer dels toros una qüestió identitària. Aquell franquisme reforçat per la cultura de masses impulsada per la televisió del règim va donar forma a una cultura nacional popular en la qual l'anomenada fiesta nacional era un dels ingredients carregats de més força simbòlica. La popularitat de la silueta del toro d'Osborne és un dels exponents més clars d'aquesta identificació nacionalista. I també un signe clar de la continuïtat de les bases d'aquella cultura nacional popular espanyola més enllà de la transició democràtica: el nacionalisme espanyol hegemònic d'avui n'és l'hereu directe.

En el darrer tram del franquisme la societat catalana es va fer progressivament refractària a tota simbologia del nacionalisme espanyol i avui la festa taurina ja és marginal a Catalunya. Però qui ha plantejat el debat en un terreny obertament identitari ha estat el nacionalisme espanyol. I això, paradoxalment, ha tingut un doble efecte. En primer lloc, ha donat al fet una dimensió internacional molt visible. I, en segon lloc, ha atorgat al debat una imprevista significació política d'afirmació nacional diferenciada de la societat catalana que ha reforçat l'efecte de les consultes sobiranistes. Realment, no ho podien fer pitjor.