Nadal, d'on ve i on va?

Ja és bonic i entranyable tot allò que la tradició ha anat afegint al Nadal, però des del punt de vista cristià no s'ha de desvincular de la Pasqua cristiana. De fet, les primeres comunitats cristianes no celebraven pas el Nadal (festa que no apareix fins al segle IV) sinó que només tenien la festa de Pasqua, setmanal (el dia del Senyor) i l'anual.

Una altra vinculació essencial del Nadal cristià és la que existeix entre la debilitat d'un infant en bolquers i la força del Senyor de l'univers, o, dit amb altres paraules, entre la pobresa de la cova i la glòria del cel. Aquesta paradoxa es repetirà al llarg de tot l'evangeli, i ve a ser la mateixa paradoxa del misteri pasqual i de les benaurances. Jesús dirà «feliços els pobres», no perquè siguin pobres sinó perquè Déu està de la seva part.

Jesús ve com un infant (in-fans significa el qui no parla) que ve a «conquerir» el món no amb discursos ni la força de les armes sinó fent-se pobre i vulnerable des del naixement fins a la mort. Així pren partit a favor de la humanitat sofrent. I aquesta humanitat sofrent, no és encara avui, escandalosament, majoria absoluta en el món? De manera que ens podem preguntar: Déu ha fet una gran excepció en néixer en una menjadora als afores del benestar o bé això és normal en el nostre planeta? Si mirem els informes de les Nacions Unides sobre la distribució de la riquesa en el món, haurem de concloure que Betlem no és cap excepció, sinó que és una realitat habitual per a milers de milions d'éssers humans que viuen en la pobresa. La majoria de la gent del món, encara avui, com Maria i Josep, tampoc «no tenen lloc a l'hostal».

Sempre hem estat temptats de camuflar poc o molt la fragilitat del nadó Jesús, però a la cova de Betlem hi neix un capgirament del món, una autèntica alternativa a l'Imperi. Alter-nativa significa néixer de nou, i també néixer d'una altra manera a la vida, entenent-la no des de la prepotència i del domini sinó des de l'amor i el servei.

Això, qui ho pot o ho vol sentir? Els poders polítics i religiosos? Ca! Els pastors de la intempèrie, que a l'evangeli no tenen ni nom propi, són els primers destinataris de la llum del Nadal, simbolitzen els qui no són importants però tenen el cor prou lliure per rebre un anunci insospitat i prou tendre per meravellar-se. Aquí trobem una altra vinculació important del Nadal amb la tendresa, entesa com la capacitat que tothom té, en el fons, de recuperar el millor d'un mateix i sentir-se en pau amb la pròpia consciència. Per això els cristians no ens podem apropiar del tot la festa de Nadal. Ningú no pot acaparar una esperança que, en el fons, ressona en el cor de tothom. L'evangeli diu que el naixement de Jesús «portarà a tot el poble –no només als qui ens diem creients– una gran alegria».

Ara bé, com vivim i transmetem el missatge evangèlic els creients? Home, certament la vessem sovint, i estem lluny de representar per a la nostra societat una referència diàfana de l'autèntic significat de l'Evangeli i del Nadal cristià. Però també deu ser honest reconèixer la tasca, més o menys silenciosa, de tanta gent d'Església, religiosos i laics, aquí i arreu del planeta, que han optat per Jesús i es dediquen a ajudar els pobres –de butxaca i de buit interior–, els malalts, els discapacitats –de cos i d'esperit–… i ho fan de manera voluntària, gratuïta i anònima i, per tant, gens mediàtica. No fa fressa ni remor la gran feina de base, la que intenta anar transformant el món des de baix, amb el contacte humà de tu a tu. No és notícia la tendresa de servir una sopa calenta amb un somriure, o la carícia que retorna una mica d'esperança a un malalt o la paciència de catequistes o de monitors amb nens hiperactius, o la dedicació constant dels missioners que se la juguen en qualsevol país pobre… No és notícia, però tot neix de la Bona Notícia, capaç de donar sentit a tota una vida.

Tanmateix, l'exercici constant de la caritat evangèlica demana un fonament més sòlid que la simple filantropia o el rampell solidari nadalenc, i aquest fonament és la fe i el seguiment del Crist de la Pasqua. Aquest és el tret específic, que, malgrat la crisi de la pràctica religiosa, segueix generant grans dosis d'humanització de la societat, no solament en el camp de la caritat, sinó en l'àmbit teològic, filosòfic, artístic, educatiu, cultural i fins i tot científic (com l'aportació de Teresa Forcades, que ha causat perplexitat, precisament per ser una religiosa).

Fins i tot quan s'acabi la crisi (?) la humanitat sofrent seguirà essent escandalosament majoria absoluta, l'Evangeli seguirà essent una alter-nativa de vida, i, creients o no, ens haurem de seguir qüestionant si volem bastir la vida des del poder o des del servei, des de l'enrocament egoista (que ens tornarà a portar a una nova crisi) o des de la vulnerabilitat de l'amor.

Paulo Gabriel López hi respon des del seu compromís creient i solidari. És un religiós i poeta que viu al Brasil, té la família a Salt i és el secretari particular del bisbe Pere Casaldàliga. Té un poema nadalenc impactant, escrit en portuguès, però Déu n'hi do de la força que té traduït al català. Es titula Agora, Ara:

«Ara que el dolor vigila la matinada/ i és de nit en la terra tan ferida./ Ara que els pobres ja res no signifiquen/ i el nom de Déu s'ha convertit en negoci./ Ara que el Nord mata l'esperança/ i fereix de mort l'ànima dels profetes./ Ara que molts en l'Església ja no busquen més el Regne / i, cecs, defensen l'estructura./ Ara que els corruptes exhibeixen la maldat/ i, impunes, maltracten el cor dels justos./ Ara Déu torna:/ fràgil com una flor enmig de la carretera,/ lliure com la paraula subversiva del poeta, / pobre com un pagès sense terra, / humà com el ventre de la Utopia!»