El fantasma de García Lorca

A conseqüència del que se'n diu un compromís prèviament adquirit, no vaig poder assistir a la presentació a Barcelona (als cinemes Alexandra, que, per rebuig d'altres, va convertint-se en la millor sala d'exhibició de la ciutat, tot i que el públic no se'n doni per assabentat) de la nova pel·lícula de Manoel de Oliveira, Singularidades de una chica rubia, amb l'assistència del mateix director a petició, suposo, de Lluís Miñarro, un dels coproductors d'aquesta nova aventura del cineasta. M'hauria agradat assistir-hi, per respecte i consideració al mestre portuguès i perquè, ho he de reconèixer, tinc sempre una certa curiositat per veure aquest home fenomènic que no només ha complert 101 anys (el dia 11 de desembre), sinó que continua actiu. Com que em sembla que, havent comprovat amics meus que Manoel de Oliveira manté un aspecte tan excel·lent que fa pensar que també ho és el seu estat de salut, ens podem permetre una certa ironia, s'ha de dir que els anys també li deuen passar factura, perquè, després d'haver realitzat films de com a mínim tres hores de durada, aquest últim només arriba els 63 minuts. Així és que, per completar les sessions de Singularidades de una chica rubia o una nova exploració oliveiriana en el desig i en el pes de les convencions morals, també es programa un curtmetratge, que és d'alta volada perquè el director és Pere Portabella. Per això mateix, el director de l'encara recent El silenci abans de Bach també va assistir a l'acte dels cinemes Alexandra, cosa que feia augmentar la curiositat en relació amb la dinàmica longevitat dels cineastes presents. Tinc claríssim el fet que Manoel de Oliveira, a la manera de Dorian Gray, ha pactat amb el diable i que hi ha un retrat seu que deu podrir-se a casa seva. Però no només l'aspecte, sinó també la formidable energia de Pere Portabella als seus 80 anys fa que comenci a sospitar que deu haver fet alguna mena de pacte amb no sé qui.

Amb tota la consideració per Manoel de Oliveira, deixarem en aquesta ocasió de banda la seva nova proposta i farem atenció a Mudanza, que és el títol del curt de Portabella, el qual va rodar-lo a la Casa Museu García Lorca, lloc d'estiueig de la família del poeta a Huerta de San Vicente. Això, perquè just el dia en què s'estrenaven els dos films a l'Estat, en alguns cinemes de la resistència, a Granada es feia públic l'informe de les excavacions al paratge d'Alfacar, on, a partir del testimoni de l'enterrador Manuel Castilla (anomenat Manolo el Comunista) recollit pels historiadors hispanistes Agustín Penón i Ian Gibson, se suposava que hi havia les restes del poeta juntament amb les del maestro Dióscoro Galindo, els banderillers Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, l'inspector Fermín Roldán i el restaurador Miguel Cobos. L'informe de les excavacions és que, al lloc, mai no hi han estat enterrats. Per això el fantasma de García Lorca, l'assassinat del qual és un símbol inqüestionable de la barbàrie feixista, continua vivíssim: quines van ser les circumstàncies de la seva mort? El resultat de les excavacions ha fet renovadament presents els efectes de l'ocultació intencionada i del silenci imposat sobre l'assassinat del poeta, que simbolitza molts altres crims, mentre que el seu cos desaparegut és una evidència en contra de l'oblit de tants d'altres que tampoc no han aparegut. Aquestes excavacions no són pròpiament un fracàs, encara que hagin provocat decepcions. El seu resultat fa present la necessitat de les accions i les recerques a favor de la memòria històrica de la Guerra Civil: hi ha molt per fer i amb el pas del temps en contra.

Pensant-hi he recordat les imatges de Mudanza, que vaig tenir l'ocasió de veure aviat farà un any al Museu de l'Empordà, a Figueres, amb motiu de l'exposició La mirada Portabella. El cineasta va procedir a una acció conceptual buidant la casa de mobles i objectes. Un despullament dels espais molt propi de Portabella, que, després del buidatge i l'empaquetament de les coses, passeja la seva càmera per uns espais que es fan espectrals. Aquest buidatge comença després de mostrar-se el llit, que se suposa que va ser del poeta, mentre es filtra un raig de llum. D'aquí, en l'absència i en la nuesa de l'espai, es percep un fantasma que ara s'ha fet més present que mai. Hi ha morts que continuen molt vius.