Vegueria atòmica

Tarragonins i reusencs, ganxets i pelacanyes, ens esbatussem pel nom de la futura vegueria, per quina ha de ser la capital o pel nom que han de portar les infraestructures que hi rauen. La guerra pot ser èpica i dels dos costats esmolem ben bé les eines per quan arribi el juny. Mentrestant el Consell de Ministres de Madrid ha aprovat aquests dies la futura construcció d'un MTC o magatzem temporal centralitzat, l'eufemisme d'un cementiri nuclear, o sigui, un indret on l'urani ja consumit ha de guardar-se fins que deixi de ser perillós. Talment com a les pel·lícules de la guerra del Vietnam, que el voluntari a dit per inspeccionar els camps de mines sempre era el negre del batalló, quan es parla d'una infraestructura que no vol ningú, des del sud del Principat tenim la sospita que serem els escollits si us plau o per força per acollir-la. Mentre tenim discussions bizantines sobre el nom del territori, no pensem a recordar a qui sigui que la nostra quota de solidaritat energètica està coberta per totes les nostres futures generacions. Com a mostra: fa vint anys en aquest tros de món, per anomenar-lo d'alguna manera, va passar el pitjor accident que hi ha hagut en una central nuclear de l'Europa Occidental. El segon d'Europa després de l'accident de la central de Txernòbil, en el qual 600.000 persones van ser afectades directament per la radiació, segons explica una entitat poc suspecta d'ecologisme, com és l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. Si tal com diu la brama s'acaba situant aquí el cementiri nuclear, el nom que ens mereixeríem seria el de «la vegueria atòmica» en record perpetu de la nostra realitat nuclear, o bé també seria molt realista «la vegueria dels cornuts que paguen el beure», i fins i tot tindria un cert ganxo per al turisme de sol, platja i sangria que cada estiu ens visita.