Resistència pacífica

En el si de la gent que pertany a pobles que, relativament en pocs anys, han sofert una ràpida transformació, neixen, a vegades, formes peculiars de resistència pacífica, ja sigui de manera espontània, ja sigui de forma més o menys meditada. Es tracta de manifestacions o actituds que contrasten amb la despersonalització i que subratllen i enalteixen els valors positius del nucli humà. Tenen un aspecte pedagògic i, alhora, una dosi de nostàlgia. Recuperen records entranyables i tracten que les generacions noves els entenguin i assimilin. És el cas de les exposicions populars de fotografia que Josep Ribera Cardona fa a la seva botiga del carrer del Repartidor de Sant Isidre –el nom ja és una evocació històrica dels col·lectius de propietaris de mines d'aigua potable–, cantonada amb el carrer Castell. Josep Ribera, un lloretenc de tota la vida, s'ha jubilat, i mentre espera trobar algú que llogui la botiga de la seva antiga drogueria, n'aprofita els vidres de totes les façanes per penjar-hi reproduccions de fotografies històriques, degudament classificades per temes. En una quinzena, els protagonistes són els personatges destacats que ha tingut la vila; en l'altra, les ermites; en l'altra, els temporals; en l'altra, les festes majors… No sé si, realment, el jovent, que en certa manera és el receptor dels estímuls de l'expositor perquè agafi la torxa del lloretenquisme futur, s'hi atura gaire. Algun jove encuriosit hi deu haver. El que és habitual, però, és que, en passar davant de la botiga, hom hi trobi sempre algun lloretenc d'una certa edat, embadalit en la contemplació d'imatges d'altres temps que potser no li són desconegudes però que, en tot cas, li evoquen les èpoques de quan érem pobrets i alegrets però formàvem un col·lectiu unit, dins del qual tothom es coneixia, s'ajudava, s'apreciava i compartia penes i alegries. Tal com deia abans, és una forma de resistència a ultrança.