De minarets i altres símbols

Precisament de Suïssa, on en un referèndum s'ha aprovat la prohibició d'alçar nous minarets, és Tariq Ramadan, filòsof i teòleg polèmic a orient i occident. En una conferència a Girona, Ramadan va admetre que els debats religiosos a Europa es realitzen des de falses premisses. Es parla de religió i espiritualitat, de grans principis teològics, de fe i devoció, de diàleg interreligiós, mentre que la pràctica va per camins prosaics, vinculada estrictament a la sociologia i l'antropologia.

Els debats acadèmics sobre les religions tenen poc a veure amb la realitat. El discurs teològic, la dimensió transcendent acuradament elaborada pels líders espirituals no coincideix amb la pràctica quotidiana de milions de feligresos, amb coneixements teològics superficials i propers al camp de les creences i supersticions, sobretot quan aquesta és associada a una escassa cultura o voluntat manipuladora de la fe per part de qui es troba en una posició privilegiada. Per exemple, entre alguns nens que fan la seva primera comunió, corre la llegenda urbana que mossegar el pa àzim és un pecat mortal que porta indefectiblement vers l'infern. Evidentment, el sagrament de l'eucaristia és un ritu de pas que simbolitza l'entrada en la comunitat de creients, tot representant l'acte evangèlic del darrer sopar. Tanmateix, la pràctica omet la teoria, i sovint la fe religiosa sovint és massa propera al ritual antropològic, lligada al fet concret, catàrtica i col·lectiva i allunyada d'una transcendència espiritual, essencialment un camí individual i autoreflexiu. La lectura literal dels textos bíblics serveix de justificació a la carta del benefici d'aspectes terrenals. Determinades sectes justifiquen la poligàmia per les referències en l'Antic Testament. Si amb això no n'hi ha prou, es recorre a traduccions manipulades, o a «textos revelats».

Aquesta tendència és una pràctica més que habitual en societats islàmiques caracteritzades per desigualtats extremes i poc alfabetitzades. Ramadan explica que la xaria, la llei islàmica, només s'aplica als pobres, mentre les elits participen de la cultura cosmopolita en què la discussió acadèmica i el debat ecumènic són possibles. És en aquest context que hem d'entendre bona part dels que molts anomenen «símbols religiosos» com una pura i simple manipulació interessada. A més, aquesta desigualtat interna es materialitza culturalment entre aquells que promouen una lectura literal de l'Alcorà en l'àrab culte del segle VII, que no comprenen la majoria de musulmans, i que els obliga a refiar-se de la interpretació interessada d'alguns membres de la comunitat poc neutrals. Així, el conegut vel islàmic prové d'un passatge menor on es fa referència a una paraula que designa la cortina que separa l'àmbit públic del privat en les antigues tendes dels nòmades àrabs. Tanmateix, en una societat patriarcal fonamentada en la discriminació de gènere, resulta una temptació establir un tros de roba com a distintiu del control a la sexualitat que imposa el poder masculí, i com a expressió d'autosegregació enfront d'una societat fonamentada en la llibertat individual.

Com denuncia Fadela Amara, la reinvenció de l'islam en una perspectiva fonamentalista evidencia la fragilitat social de la immigració musulmana. El contacte amb societats complexes amb codis difícils de desxifrar, amenaça de desestructurar, més que els valors tradicionals, els antics desequilibris de poder intern, fet que propicia que molts homes, amb el seu estatus amenaçat, cerquin en una religió sui generis justificació transcendent per a actituds terrenals o manifestin inconscientment la incapacitat d'adaptació a regles del joc igualitàries. Davant la possibilitat de revolució en els comportaments individuals, davant la por de la llibertat s'imposa el reaccionarisme col·lectiu. Es recorre a una identitat a mida fonamentada en el rebuig a valors que amenacen antics privilegis. Escudats, això sí, rere un discurs religiós que confereix respectabilitat.

Més enllà de la discussió sobre l'existència o no d'un ésser superior, el que resulta indiscutible és que la religió és una creació humana, no divina, construïda a imatge i semblança del grup que la sustenta. I els símbols que la representen mantenen una voluntat explícita d'establir la superioritat o l'hegemonia dels valors propis. Quan han estat desactivats per un procés de secularització esdevenen elements culturals neutres. Quan s'alcen com a símbol de voluntat hegemònica, amb la intenció de fer sortir la fe de la privacitat individual per expressar la imposició entre la pròpia comunitat, és del tot racional que una societat fonamentada en les llibertats individuals es vegi amenaçada. No pas per xenofòbia, sinó per resistència davant el retorn a un estadi inferior de l'evolució social.