opinió
Una llei específica per a la vegueria de les Terres de l'Ebre
La història, des de l'artificiosa creació de les províncies al segle XIX, és plena d'intents de crear una unitat administrativa a les Terres de l'Ebre, que genera unanimitat al territori i ja existeix per a moltes institucions. Per què, doncs, hem d'esperar encara més?
Procuro no polemitzar sobre temes polítics, però ara crec que no hi ha més remei. La vegueria de les Terres de l'Ebre sembla que s'allunya un altre cop. És com el conte de l'enfadós: un tema que apareix esdevé notícia d'actualitat i l'endemà es fa fonedís per ressuscitar al cap d'un temps i, inexorablement, tornar a perdre's en l'oblit. I, així fa 35 anys que estem així des d'abans de la recuperació de la Generalitat; institució, sigui dit de passada, que té una legitimitat anterior a la de la Constitució del 1978 i que fou governada per un president elegit en el marc de la legalitat republicana restaurada el 1977, només pel que fa a la Generalitat de Catalunya. I, cal fer memòria, la Generalitat del 1932 s'organitzava en regions o vegueries, però a l'Estatut del 1979 es van perdre per allò del consens, que és una manera elegant de dir capitulació.
Una molt recent enquesta assegura que al 86 per cent dels catalans el tema de les vegueries no els importa en absolut; encara més, prefereixen que quedi com ara. Només a les comarques riberenques hi ha una majoria que té clar que les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d'Ebre constitueixen una unitat regional, més enllà de l'artificiositat de la província imposada el 1835. Per les Terres de l'Ebre, la vegueria no és una entelèquia inventada pels polítics vagarosos sinó la concreció de la voluntat de la gent d'aquestes terres de ser elles mateixes expressada al llarg dels anys de les més diverses maneres. A banda de la història (el bisbat n'és un referent inqüestionable), la societat civil ho ha fet realitat en la mesura de les seves possibilitats, tal com ho demostren els sindicats amb estructures territorials diferenciades de les provincials, la Cambra de Comerç i mitja dotzena de col·legis professionals, entre altres institucions.
En l'àmbit polític, tot i no compartir-ho per la seva significació centralista, són de referència els intents de crear una província de Tortosa (1928 i 1941), d'instal·lar un subgovern civil a l'estil de les subprefectures franceses (1862, 1880); d'una comissió territorial interministerial a la zona del Bajo Ebro (1975); entre altres iniciatives que no poden ser menystingudes. Concentrant-nos exclusivament en els darrers trenta anys de règim democràtic, cal fer esment, com a precedents institucionals amb força juridicoadministrativa, de tres decisions singulars de territorialització de les comarques riberenques: el Consell Intercomarcal de les Terres de l'Ebre (1978); l'Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre (1993); i els decrets de creació de la delegació del govern i els serveis territorials dels diferents departaments de la Generalitat (2001) que, de fet, ja configuren les terres de l'Ebre com una de les cinc àrees de gestió perifèrica de l'administració autònoma de Catalunya. Malgrat tenir una significació més de caire polític, no es pot oblidar la iniciativa del PSC d'elaborar un pla estratègic territorial (1996) que fou la base del pla territorial de les Terres de l'Ebre aprovat pel govern de la Generalitat i la recent decisió de la Diputació de Tarragona d'establir una estructura a Tortosa per a les quatre comarques de l'Ebre. I per què, doncs, les terres de l'Ebre han d'esperar encara més que el tema de les vegueries es resolgui a nivell general de Catalunya? No es va tenir en compte la singularitat del territori en fets precedents? No hi ha una llei específica per a la Val d'Aran?
La solució és prou senzilla: aparcar la llei de creació de vegueries si el desacord entre els partits ho fan necessari i aprovar una llei específica establint, en el marc de l'Estatut del 2006, la creació de la vegueria de les Terres de l'Ebre com un fet singular. Així de fàcil. Una de sola, com a precedent de la futura divisió territorial que ja es farà més endavant. L'única en què hi ha acord generalitzat i consciència popular. Les altres vegueries (cinc, sis, set o vint-i-set); l'afany de Lleida i Tarragona per no perdre la influència i el poder polític de què han gaudit durant gairebé dos-cents anys de provincialisme; les picabaralles entre Tarragona i Reus, enredant la gent; la voluntat dominant de Barcelona expressada des de la seva diputació provincial, els neguits de Girona en no veure clara la transició de província a vegueria; els pals a les rodes de la dreta centralista; i, en fi, els invents dels uns i els altres d'afegir-se al carro de l'oportunisme. Tot quedaria enrere. Ja en parlaríem més endavant; quan convingués.
Si els partits que governen i el principal grup de l'oposició (UDC, CiU, ERC, PSC i ICV, per entendre'ns) volen realment la vegueria de l'Ebre, com no es cansen de dir-ho dia sí dia també, tenen l'ocasió de demostrar-ho sense perjuí que continuen definint-se en contra els uns dels altres, ja que, en definitiva, hi haurà eleccions abans de deu mesos.
(*) Arquitecte tècnic urbanista i membre fundador de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori (1977).