Història d'una heretgia, els protestants catalans

Des que els protestants, també denominats evangèlics, van començar a organitzar-se a Catalunya a partir de la segona meitat del segle XIX, van ser objecte del perseguiment de les autoritats civils i eclesiàstiques, alguns fins i tot van patir penes de presó per la fidelitat a la seva fe. El protestantisme català va adscriure's als sectors liberals progressistes, perquè no s'oposaven a la seva existència i propugnaven la llibertat religiosa. Amb el transcurs dels decennis, el poder polític i l'eclesiàstic l'inclouran dins d'aquelles opcions polítiques i socials que podien posar en risc el sistema, com ara el republicanisme, l'anarquisme, el socialisme, el catalanisme...

Els protestants catalans contemporanis van ser uns ciutadans de segona categoria, mancats de molts dels drets dels quals gaudia la majoria catòlica. Les autoritats civils i catòliques van procurar d'inculcar a la població que vivien en l'heretgia i l'error, coses que es contagiaven si no eren reprimides i extirpades.

Si alguna cosa colpeix, quan s'analitza la documentació dels arxius de l'Estat, són els problemes que van tenir per sepultar els seus morts, si no era pel ritus catòlic. Molts cadàvers van estar dies i dies sense enterrar, podrint-se, per l'enfrontament amb les autoritats catòliques, que no donaven el seu vistiplau a la inhumació, asseguraven que els pertanyien, perquè malgrat la conversió herètica havien estat batejats. El governador civil tenia l'última paraula en aquestes controvèrsies i gairebé sempre obligava a enterrar-los tal com dictaminava l'Església catòlica; per alguna cosa era la religió que professava l'Estat.

Molts matrimonis civils van ser denegats per les autoritats si els promesos evangèlics no disposaven del certificat d'apostasia, que emetien les autoritats catòliques, el qual era sovint gairebé impossible d'aconseguir per les traves que hi posaven.

Els protestants que realitzaven el servei militar temien la missa catòlica de la jura de bandera (una de tantes a les quals se'ls compel·lia a assistir), perquè els obligaven a agenollar-se davant de la consagració del cos de Crist. Molts es negaren a fer-ho, perquè ho consideraven un acte d'idolatria, motiu pel qual van patir penes severes de presó, maltractaments físics i psíquics... Aquestes trets se succeeixen durant la Restauració i la dictadura franquista.

La proclamació de la II República, el 1931, va ser acollida amb una gran satisfacció pels protestants, perquè de ciutadans de segona categoria van passar a gaudir de plenitud de drets, igual que els catòlics. Els evangèlics, aproximadament 20.000 a tot l'Estat, van lluitar per superar el sistema de la Restauració, observaven que una República laica era l'única solució a la seva persecució endèmica i a la seva marginalitat. La lleialtat dels protestants a la República va perllongar-se durant tota la Guerra Civil.

Els rebels van perseguir els protestants des del 18 de juliol de 1936 on va triomfar el seu cop d'estat i posteriorment als territoris que anaven conquerint. Ràpidament, molts evangèlics van ser passejats, executats, altres van ser empresonats i molts van exiliar-se. Els evangèlics també formaven part de l'anti-Espanya. A més, molts temples van ser profanats i destruïts, dels quals fins i tot van perdre la propietat. Molt perversament, per als colpistes el protestantisme era una variant de la maçoneria, si no la mateixa cosa, motiu pel qual asseguraven que els temples no eren altra cosa que lògies maçòniques encobertes.

El franquisme retraurà als protestants el seu suport a la República per denegar-los després de 1939 l'obertura dels seus temples. Les esglésies protestants catalanes de la postguerra van esdevenir clandestines: els cultes es realitzaven d'amagat a les cases particulars, amb molta por, perquè si les autoritats els sorprenien, els multaven, fins i tot algun pastor va ser empresonat. La persecució del protestantisme pel franquisme es va estendre fins al 1967, any en què va promulgar una disposició que reconeixia la llibertat religiosa, no perquè hi cregués, sinó obligada pel papa Pau VI, després de les proclames emanades del concili II del Vaticà; si no ho feia temia l'aïllament i el descrèdit internacional. Tanmateix, la normalització del protestantisme no s'aconseguirà fins a la promulgació de la Constitució de 1978.

Aquestes reflexions provenen d'un estudi històric promogut per l'Ajuntament de Barcelona, pendent a hores d'ara de publicació.