El «Carosello italiano»

Els episodis il·lustratius de la manera de fer negocis a l'Espanya radial, amb l'epicentre de tots els moviments sísmics sempre situat a Madrid, són tan nombrosos i constants que dibuixen una pauta i alguns patrons d'actuació. Només cal repassar unes quantes operacions que han coincidit en el temps per a adonar-se'n. Fixem-nos, primer, en els acords que van aprovar Berlusconi i Zapatero en una trobada a l'illa Magdalena. Després del pacte de la mortadel·la que va significar l'adjudicació d'Endesa a la italiana Enel, a Sardenya, es van ampliar les esferes de col·laboració. En efecte, es va demostrar que la política fa estranys companys de llit i la pela, encara més. Berlusconi va començar la seva fortuna sota la protecció de Bettino Craxi, el primer ministre socialista que va morir refugiat a Tunísia per a evitar l'acció de la justícia. Per tant, salta a la vista que la corrupció transversal no és de dretes ni d'esquerres i que uneix els qui aparentment són irreductibles enemics polítics i, en realitat, són cooperadors necessaris en activitats lucratives.

La cosa ve de lluny i els lligams forjats amb la compra d'Antibioticos SA, per part de la italiana Montedison en temps del felipisme i amb Mario Conde i J. Abelló de protagonistes han perdurat en el temps. El noms d'Alonso Novo, Pianelli & Traversa i els freqüents viatges d'Alfonso Guerra a Roma són evocadors d'una anterior etapa de negocis polititzats i preferents amb la República transalpina. Però l'últim capítol de l'entente cordiale entre el líder ultradretà d'Itàlia (guanyador, per cert, dels 62 escons de l'illa de Sicília, cosa impossible sense la conformitat i el nihil obstat de la Cosa Nostra) i el president socialista del govern espanyol no va passar per l'habitual via de l'ancoseguidor Aldo Olcese ni per l'ambaixador Terraciano. Aquesta vegada, a la cimera, Zapatero i el Cavaliere van fer una conversa a part amb Borja Prado Eulate, fill del recentment desaparegut Manuel de Prado i Colón de Carvajal, amic del Rei, però, a pesar d'això i a diferència dels també íntims Albertos que van ser indultats, ell va ser condemnat i ingressat a presó per dos delictes econòmics. El fill, nou interlocutor de la triangular publicoprivada ja és president d'Endesa, responsable a Espanya de Mediobanca, el banc italià d'inversió, conseller de Telecinco i assessor de Mediaset, l'empresa que gestiona les televisions de Berlusconi.

Sembla, doncs, que la trobada dels dos governs no va girar sobre temes d'interès general, sinó bàsicament al voltant de la fusió - absorció de Prisa audiovisual per part de l'empresa d'un cap de govern estranger que, a partir d'aquí, passarà a controlar dues cadenes espanyoles de televisió i el monopoli de la televisió de pagament per satèl·lit de Sogecable - Digital Plus. Algú es recorda dels arguments que es van invocar per a concedir llicències a Cuatro i a La Sexta? Es deia que les noves autoritzacions servien per a garantir el pluralisme i la llibertat d'expressió. Doncs a contrario sensu, l'actual marxa enrere és evidentment una desaparició dels valors que s'havien proclamat. A més a més, el poder públic, tan afectuós ell amb el poder informatiu, ha prohibit la publicitat a les televisions públiques, a fi de millorar els ingressos de les privades i amigues. Tota aquesta escenografia indica evidentment que ara, en règim d'ajut mutu i eficaç, li toca moure peça a la recíproca a algun protegit del govern central.

El primer que s'està fregant les mans és César Alierta, l'home (que malgrat la sentència que l'exonera de pena «por ser vos quien sois», però el declara autor d'un delicte d'informació privilegiada en operació borsària), segueix impertèrrit i amb general silenci d'aprovació, presidint Telefónica, que és justament un dels grans actors de la Borsa. En efecte, fa temps que Alierta intenta infructuosament controlar Telecom Itàlia i ara veu l'oportunitat de passar novament a l'ofensiva atès que Berlusconi estarà encantat de la vida de tenir-lo com a soci financer (21% de Digital Plus) i de telecos a Sogecable. Fins i tot Abertis, després del sonor fracàs de l'intent de compra d'Autostrade (de la família Benetton), pensa que ara podria ressuscitar l'antic projecte. Òbviament, el guanyador és Mediaset, que obté una posició de domini en el mercat espanyol per un cost en diners de només 500 milions d'euros, la meitat dels quals els aportaran els minoritaris de T-5. Mentrestant, a Prisa li segueixen faltant 5.000 milions per a refinançar el seu deute. Mala peça al teler. En una propera ocasió afegirem, si és possible, a aquest comentari el referent al Santander i Garzón i a les desventures de Díaz Ferrán, cap suprem de la CEOE.