Un pilar de l'estat del benestar

El tren nostre de cada dia, el tren normal de la gent normal (que és la gran majoria de la nostra contrada alt-empordanesa), d'una forma genèrica, juga un paper capital cop a pilar de l'estat del benestar de proximitat. Aquest transport públic, a voltes massa precari, és fonamental per a les activitats diàries més quotidianes: poder anar a treballar, poder anar al metge, poder anar a la universitat a la «Florència catalana» o al «cap i casal». Si això es fes molt fràgil i incert crearia molts problemes socials en un moment, gens oportú, de crisi econòmica i laboral profundament estructural. Amb això vull dir que no podem, a vegades inconscientment, manifestar certes expressions que denoten una actitud molt irresponsable.

No podem dir, ni de broma, que si s'acaba el tren ja agafarem el cotxe. Això és propi de panxacontents que no saben res de res o, encara pitjor, de persones prepotents i antisocials que es riuen dels més desafavorits. Però és que, a més a més, aquests que donen poca importància al tren haurien de saber que això del cotxe privat al 100% s'acaba (ha començat la fi de l'era dels combustibles fòssils) i, a més, l'ús compulsiu i masclista del vehicle privat només comporta canvi climàtic i, sobretot, terribles drames familiars a causa dels espantosos accidents de trànsit. Jo em pregunto: quantes vides s'haurien pogut salvar, amb un tren convencional com cal, amb un millor transport públic, amb més freqüències i amb una infraestructura molt més modernitzada?

En síntesi, encara és molt possible salvar (mantenir i millorar) el tren nostre de cada dia. Encara és molt possible articular un tren, un transport públic ferroviari de i per a la gent normal del nostre territori (que és la majoria de la gent). Ara bé, cal mullar-se de debò, sobretot els qui tenen responsabilitats polítiques. Cal fermesa, saviesa i determinació per exigir als poders institucionals i a les forces polítiques, amb seu a Figueres, Girona, Barcelona, Madrid i Brussel·les, que volem un futur just digne i sostenible que, necessàriament, ha de passar per la potenciació del tren convencional. I tot això només ho aconseguirem fent front, responent d'una forma contundent, a les actituds antisocials i als postmodernistes reaccionaris que, tot defensant obscurs interessos plutocràtics (la dictadura del cotxe privat), voldrien que el nostre tren territorial de cada dia esdevingués un autèntic cadàver social.