Un xalet furtiu

Dos viatgers, a la novel·la El tren d'Istanbul, de Graham Greene, contemplen des de la finestra el paisatge del Danubi paral·lel a la via. De sobte, «riu avall, resplendeix una casa blanca que podria confondre's amb els troncs d'arbre d'un hort, si no fos pels llums encesos a la planta baixa».

Josep Pla va veure, al seu Empordanet, una masia semblant: «La casa estava admirablement col·locada sobre el paisatge. Els homes que la construïren formaven part de l'anonimat més gloriós, però s'adonaren del pes de les formes, de l'esperit de la realitat circumdant, i alçaren la casa pensant que no era més que un element minúscul del paisatge. La seva presència no crispa res, no enerva res. Al contrari: la terra sembla gaudir-se presentant, sobre el palmell de la mà, una forma corroborant i lluminosa. Terra i fàbrica es fonen en la mateixa llarga, ampla simfonia.»

Aquest equilibri harmònic, mantingut pels constructors anònims, es pot trencar de forma irreversible si apareix un entès amb ínfules de creador. L'arquitecte Adolf Loos, un dels capdavanters de la Secessió vienesa, ho denunciava ja fa més d'un segle: «Enmig de les cases dels pagesos fetes no pas per ells sinó per Déu, hi ha un xalet: l'obra d'un arquitecte. Bo o dolent? Ho ignoro. Només sé que han desaparegut la pau, la calma i la bellesa. El pagès no havia espatllat el paisatge: com és que l'arquitecte ho ha fet?»

Si en comptes d'un arquitecte apareix un promotor sense escrúpols, el daltabaix pot ser definitiu. L'alcalde d'Andratx, propietari d'un terreny protegit, va fer veure que hi construïa un magatzem agrícola i hi va aixecar un xalet de luxe. L'Audiència de Palma va condemnar-lo i ara el Tribunal Suprem espanyol, bo i confirmant la sentència, ha establert que un sol edifici pot suposar un atemptat greu al paisatge i merèixer, no una sanció administrativa, sinó un càstig penal. A l'exalcalde d'Andratx, aquell xalet furtiu li costarà quatre anys de presó.