Novel·les

Els historiadors tenim l'handicap d'haver de llegir llibres complementaris per documentar els nostres articles i no ens queda gaire temps per llegir novel·les i això ens priva d'un plaer evident. Darrerament, però, esgarrapant hores de les vacances nadalenques o de la vida quotidiana –sobretot d'havent sopat–, he pogut quedar bé amb la meva consciència, com a membre de les fundacions Bertrana i Valvi, i assaborir el darrer premi atorgat per la primera i una de les reedicions promogudes per la segona. Afegiu-hi, encara, l'obra de Miquel Pairolí, Cera, que em mereixia interès per altres raons. L'home dels pijames de seda, de Màrius Carol, i la d'en Pairolí que acabo d'esmentar, són, evidentment, de la nostra època, i els respectius arguments es mouen en la dècada dels seixanta del segle passat, just quan s'extingeix Miquel de Palol, l'autor de Camí de llum, l'obra reeditada per la Fundació Valvi, i que havia estat escrita el 1909, sota els aires del modernisme. És clar que hi ha d'haver, doncs, profundes diferències de concepció i d'estil. Tot i això, i és el que m'agradaria remarcar en aquestes ratlles, és admirable la capacitat de tots tres autors d'utilitzar un fil diguem-ne senzill, no un complex galimaties de fets que, a vegades, quan llegeixes, no saps per on vas –sobretot si la lectura no és seguida– per captivar l'atenció i seguir, gràcies a la inventiva de Màrius Carol, les inquietuds del senyor Truman Capote a la Costa Brava esperant una sentència que li permeti acabar una novel·la, o la lluita constant contra una fatalitat inexorable, cas del Camí de llum, o l'ambient d'una família dins la Girona del franquisme i del postfranquisme –democràcia inclosa– on s'endevinen, en el fons, els mateixos tics encara que amb embolcalls diferents. Si a més de ser ben escrit, un llibre t'enganxa i t'aïlla una estona dels maldecaps habituals, s'agraeix.