Les forquilles

Arran de l'aparició d'un llibre de Judith Merrin sobre Bizanci, el professor Jordi Llovet ha recordat que una de les glòries de l'imperi bizantí va ser la difusió a Occident de la forquilla, heretada del caigut imperi romà. De Bizanci, aquesta eina hauria arribat a Venècia i s'hauria propagat a Itàlia i arreu com a emblema de superioritat cultural.

Jean Anouilh es va fer ressò de l'arribada d'aquest estri en una divertida escena del drama Becket o l'honor de Déu. L'any 1154, el canceller Thomas Becket, futur arquebisbe de Canterbury, mostra al rei Enric II d'Anglaterra dues forquilles procedents de Florència. El rei, molt sorprès, pregunta per què serveixen aquells estranys instruments. Resposta de Becket: «Per punxar la carn i dur-la fins a la boca; així no s'embruten els dits.» Rèplica del rei: «Però s'embrutiran les forquilles!» Becket: «Es renten.» El rei: «També es renten els dits; no hi veig la utilitat.»

Entre nosaltres, la forquilla ha estat un símbol de menjar bé en el seu doble sentit: el de la qualitat –refinament, elegància i delicadesa– i el de la quantitat: en el llenguatge popular, d'un àpat substanciós i complet se'n diu «un menjar de cullera i forquilla». La forquilla, amb el temps, ha esdevingut el pictograma oficial per a la identificació dels restaurants i la determinació de la seva categoria. Tot i això, el costum ancestral de menjar sense aquest giny va persistir durant molts anys. En un relat de Pinya de rosa, de Ruyra, un pare diu al fill, allargant-li una forquilla de boix: «Té, garrí, no facis córrer les forquilles d'en Salgueda.» Això prové d'una dita catalana: «La forquilla d'en Salgueda, els cinc dits i la mà plena.» L'altra eina de menjar té el seu equivalent: «La cullera d'en Falgars, cinc i el braç». En Salgueda i en Falgars devien ser uns bruts de molta anomenada, però encara trobaríem per aquests mons de Déu algú que, més o menys d'amagat, s'ho passa bé menjat amb els dits com el rei Enric II d'Anglaterra.