Lleis i quotes

Per una vegada, començarem amb contundència: és un escàndol el fet que només un poc més del dos per cent de les còpies de les pel·lícules exhibides a Catalunya siguin en català. D'aquí, la necessitat que la Llei del Cinema corregeixi aquesta injustícia que, heretada del franquisme, volen perpetuar les majors (distribuïdores nord-americanes) aliades amb les empreses d'exhibició reunides al Gremi de Cinemes de Catalunya: Fedecine. És curiós, tot i que més aviat resulta una mostra de cinisme, que aquest sector afirmi que és intolerable la imposició de quotes. Ho és perquè, argumentant raons econòmiques dubtoses i que, en tot cas, no han de ser les úniques en joc si es considera que el cinema també és un valor cultural i no només una indústria, ells ara imposen una majoria escandalosa (repeteixo) de còpies en castellà i, a més, s'han negat sistemàticament a corregir-ho concedint com a màxim l'almoina d'un set per cent de còpies en català. Però també ho és perquè els exhibidors accepten quotes de les grans distribuïdores (que ofereixen una pel·lícula cobejada com a part d'un paquet amb el qual acaparen les sales amb productes de tota mena) que la Llei del Cinema també vol combatre. D'això últim se'n parla menys, tot i que també és important, com ho és que la llei prevegi impulsar el subtitulat en català.

Tornant als arguments econòmics de Fedecine, afirmen que el 50 per cent de les còpies en català faran que els espectadors abandonin encara més les sales. Fa unes setmanes, un reportatge de Jordi Bordes publicat en aquest diari valorava l'informe que, encarregat per les mateixes majors, contradiu aquest discurs apocalíptic: un 7,75 per cent dels enquestats assegura que, si poguessin veure tots els films en català, anirien més al cinema. Ara bé, no sé si es tracta de veure el got mig buit en lloc de veure'l mig ple, però una dada de l'informe m'entristeix: un 32 per cent afirma que prefereix veure els films en català, però un 53 per cent, en castellà. Antigues lleis han fet el seu efecte.