Val més tard que mai

El discurs oficial sobre la immigració fa estona que ha caducat. Els altaveus de les institucions continuen emetent-lo perquè no tenen cinta de recanvi, però tothom veu que la festa no pot durar més. Això de Vic no n'és la causa; només és un símptoma del malestar, i un senyal de per on aniran les coses que arriba trenta anys tard. Davant la introducció massiva de pobladors prescindint de tot requisit legal, l'estat de dret ha reculat, no per atzar sinó per raons d'Estat i perquè deu haver convingut a prou gent, però n'ha patit tota la societat i ara toca recuperar el terreny perdut. L'Ajuntament de Vic apunta en la direcció correcta, i en el cas que alguna disposició legal anés en sentit contrari, el que convé és canviar-la, no entossudir-se en l'error. És possible que algun foraster provingui d'alguna terra de ningú devastada per tota mena de catàstrofes, però seria excepcional i tampoc per això ha de restar en els llimbs; el cas és que la immensa majoria dels qui vénen són ciutadans o súbdits d'estats reconeguts en múltiples instàncies internacionals i amb què l'Estat espanyol manté relacions que van de molt bones a fraternals, segons el Ministeri d'Exteriors. No hi ha cap motiu per què la immigració no es pugui fer legalment, ordenadament i amb els papers a la mà, que és com aquí anem tots; s'entén: els immigrants que facin falta, que convinguin, perquè això és un país i no un territori a colonitzar, i cap país no pot sobreviure a l'entrada indiscriminada de tothom qui vulgui. Però es va fabricar un consens per fer-ho de tan mala manera –repassem qui i quants havien arribat a demanar papers per a tothom–. Ja ens explicaran demà per què, avui que ajudin a endreçar la casa.