El present de Rohmer

S'han dit moltes coses, aquests dies, de l'obra de Rohmer. Hi ha hagut acostaments distants (on es parla de la seva pertinença al renovador grup de la Nouvelle Vague o de la seva ascendència literària i intel·lectual) i també aproximacions íntimes i sentides, per part de gent a qui Rohmer no va donar només arguments tècnics o cinematogràfics sinó crosses per entendre millor l'adolescència, primer, i, després, la maduresa. Per a molts dels qui conec i estimen el cineasta i les seves pel·lícules, la mort de Rohmer ha estat un sotrac en la seva particular història sentimental. Tots i cadascun d'ells sap perfectament on va veure el seu primer film i en quines condicions va rebre els ensenyaments del director. No pas a través d'un pontificat sinó gràcies a una educació moral que lliscava sense que ens n'adonéssim a través dels fotogrames i els diàlegs. Per dir-ho d'una altra manera: n'hi ha molts que hem après a fer front als desnivells de la geografia amorosa (i no només amorosa sinó de les relacions humanes en general) gràcies al mapa que ens entregava el creador de Le rayon vert. Rohmer, ell mateix, ha contribuït amb les seves reflexions a donar-nos una idea dels perquès de la nostra fixació en la seva obra. Deia que opinava que el cinema no ha de mostrar el passat ni el futur, que s'ha de centrar en la immediatesa del present. Per això abominava de construccions com el flash-back i s'estimava més que fossin les imatges (mai recalcades, mai amb intervencions majestuoses d'estil o amb intromissions desproporcionades de la càmera) les que ensenyessin el desenvolupament pausat i continu de les coses. Era en els diàlegs on podia construir la teranyina d'interessos, de trampes i mentides, d'il·lusions i veritats ètiques. El cinema no ha de tenir l'afany de mostrar el que és invisible sinó que, a través de la versemblança, de la humilitat del que és possible i visible (i proper), ha d'endinsar-se en aquells territoris obscurs que ens conformen com són, causa de patiments i alegries. Fa una setmana parlava d'Avatar. Avui em plau molt parlar de vides humanes, de cinema.