El cinema i la santa aliança

¿Resulta tan insensat que el govern de Catalunya promogui i reguli les dues llengües oficials mirant de garantir-ne l'ús del 50% per a cada una? ¿No és aquest el desideràtum de tots els defensors del bilingüisme ben entès? Doncs no, semblaria que, almenys en el cas del cinema, això no val. Semblaria, a jutjar pels arguments de la santa aliança formada contra el projecte de llei del cinema català, que la indústria i el negoci del cinema es regeixen per una altra mena de normes i d'estat de dret.

El dimarts 12 de gener el govern de la Generalitat donava llum verd al projecte de llei del cinema català. El projecte era traslladat al Parlament per a la seva aprovació pel procediment d'urgència. Això vol dir que abans de l'estiu el text pot convertir-se en llei. És una llei que s'ha demorat trenta anys... Els socialistes no en volien sentir ni el nom. CiU pensava posar-hi un pedaç amb el decret fallit del 1999. Ara devem a la gosadia del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació i del mateix president Montilla, no ho oblidem, un horitzó de normalització de la nostra llengua al cinema, que en l'actualitat manté un indigne 3%. El gran èxit d'aquestes festes, l'esplèndid Avatar de James Cameron, no aconseguia ni una sola pantalla en català a tot Catalunya! El projecte obligarà a distribuir el 50% de les còpies en versió doblada o subtitulada en català, i també a incloure el català en la publicitat dels films i en les edicions en DVD.

Les reaccions dels fronts oposats a aquesta iniciativa van ser contundents. Amb la seva visió tremendista, les distribuïdores espanyoles filials de les majors (agrupades a Fedicine) van saltar atacant feroçment el projecte. El president de Fedicine declarava: «Es claramente una ley de castigo al sector de la exhibición y distribución»; si s'aprova, «los efectos serán devastadores». I per això confiava en la pressió sobre els grups parlamentaris per canviar el projecte, altrament amenaçava de recórrer als tribunals «en España y en Europa». Des de la lògica parlamentària, els de Fedicine ho tenen difícil, perquè CiU ja ha fet saber que no hi presentaria cap esmena a la totalitat, només esmenes parcials. És de suposar –i és d'esperar, per bé del país– que CiU farà causa comuna amb el tripartit en els avenços substancials que, no sols en matèria de llengua, el projecte introdueix. Per tant, la llei del cinema català pot obtenir una bona majoria. Però s'aprovarà?

Les arts i les estratègies de les majors per defensar els propis interessos són conegudes i temibles. Tenim potser el privilegi d'assistir a un episodi únic d'enfrontament entre un petit govern que ni tan sols té Estat ni exèrcit, a tota un armada invencible habituada a imposar els seus tractats de capitulació.

Fa molt temps que les distribuïdores es burlen dels intents de la Generalitat de millorar –fins i tot, pagant-los els doblatges– la presència del català al cinema. Se'n riuen dels drets lingüístics dels catalanoparlants. En conèixer les bases de l'avantprojecte, fetes públiques el març del 2009, van encarregar un estudi al professor i economista Oriol Amat perquè avalués el cost dels canvis. Com que les previsions no eren tan desastroses com volien, van distorsionar les conclusions de l'estudi, com explicava El Temps (22-12-2009). Aprovat ara el projecte de llei, l'armada reprenia les maniobres de dissuasió. Sumava a la seva causa el gremi d'empresaris catalans i buscava les complicitats del nacionalisme espanyol, de dretes i d'esquerres.

Així, la premsa espanyola, sobretot la més pròxima al PP, s'afanyava a afegir-se a la croada contra el projecte. El Mundo marcava el pas amb el seu titular: «Aprobada la ley ‘contra el cine'». I La Razón s'encarregava de destacar que la llei «arrincona el castellano en el cine». El País posava l'èmfasi en el caràcter «polèmic» de la llei. A Catalunya, només la premsa en català li donava un suport clar. El discurs dominant en la gran premsa espanyola –de paper i digital: la versió digital d'El Mundo té més de 22 milions de visitants únics!– perseguia aquest fil: la llei perjudica el cinema, va contra el mercat, reduirà 2.000 llocs de treball i representa una imposició del català.

Contra el cúmul de fal·làcies de l'aliança entre mercaders de Hollywood i propagandistes de la bondat de la llengua de doblatge obligatòria des de Franco i que en paraules del rei mai no s'ha imposat per la força, ens queda la confiança en una majoria, la del nostre Parlament.