els mirall de la ficció
La vella lliçó
Allò millor que s'ha fet a Catalunya ha funcionat perquè s'ha fet al marge de la indústria, des d'una consciència avantguardista
L'any 1987, el cineasta francès Eric Rohmer va guanyar el lleó de Venècia per Le rayon vert –El raig verd–, una pel·lícula rodada en 16 mm, amb una imatge volgudament granulosa, rodada amb un equip reduït format per sis persones i basada en els treballs d'improvisació de la seva actriu principal, Marie Rivière, i en una llegenda establerta per l'escriptor Jules Verne. Aquell any, a Catalunya, una de les grans qüestions que omplien la majoria de debats que tenien lloc entre la gent de la professió residia a com podia arribar a constituir-se un teixit industrial que permetés al cinema català sortir del provincianisme. Era un temps en què les subvencions de Madrid i Barcelona permetien fer coses i en què es podien rodar pel·lícules de format més o menys comercials, de gènere. Els debats d'aquell moment no varen tenir en compte la lliçó que Eric Rohmer havia donat amb la seva pel·lícula. Rohmer va instaurar una ètica que passava per considerar que el gran autor no era aquell que creava sota un teixit industrial i sota uns sistemes formatats, sinó qui acceptava romandre en la segona divisió, sense teixit industrial i amb una clara consciència que allò singularment petit podia ser molt més bell que les produccions generades amb grans deliris professionals.
Vint-i-tres anys després de Le rayon vert, la setmana en què Eric Rohmer ens ha deixat, s'han fet públiques a Catalunya les nominacions als premis Gaudí de l'Acadèmia. Mentre torno a veure algunes imatges de Rohmer rodades des de la modèstia ètica, no puc més que preguntar-me per què les altes institucions del país no avancen i no entenen la lliçó de Rohmer. Per què des d'una nova Acadèmia del Cinema Català s'aposta per un cinema industrial que no va enlloc, mentre no s'acaba d'impulsar tot el cinema renovador i avantguardista del país.
No em cansaré de repetir que allò millor que s'ha fet a Catalunya ha funcionat perquè s'ha fet al marge de la indústria, des d'una consciència avantguardista, sense pensar en fórmules estereotipades. Catalunya ha fet un cinema diferent de Madrid perquè ha cregut en la possibilitat d'un cinema menor, i aquest cinema menor ens ha dut a ser reconeguts al món i oblidats al nostre país. Ara, però, s'estenen les veus de gent que parlen del cinema català que ha de recuperar el públic amb grans produccions o d'un retorn cap a fórmules velles. Per què hem de repetir els vells defectes d'altres temps? No ens ha servit de res la lliçó d'Eric Rohmer?
