Amb plom a l'ala dreta

Sempre atent al batec de l'Església, Jaume Reixach defensava fa quatre dies, en aquesta mateixa secció, que la diòcesi de Donostia, a partir del nomenament del bisbe Munilla, s'havia partit en dues. Talment, una hipòtesi equivocada: la diòcesi no s'ha dividit; s'ha esmicolat. L'obscur i recargolat escolanet que, no podent aguantar l'aire evangèlic del bisbe Setién, marxà a estudiar a Toledo per reforçar la seva opció ultraconservadora i retornar a Euskadi com a punta de llança del projecte restaurador posttaranconià, es mogué amb malèfica intel·ligència per navegar a la contra en les darreries del pontificat del mateix Setién –fou aquest qui l'ordenà capellà– i sota la mitra d'Uriarte, fins rebre confiança per regir la parròquia de Zumarraga, mentre, en aquesta rectoria, elaborava informes secrets del comportament dels capellans bascos, dictàmens guardats al seu ordinador en una carpeta titulada Màfia, segons ha denunciat el franciscà Joxe Arregi.

És aquest capellà, preconciliar i inquisidor, qui esdevé peça important en l'estratègia de Rouco Varela per convertir l'entelèquia d'església espanyola en la «reserva espiritual d'Europa», eliminant possibles competidors i debilitant les opcions perifèriques. La jubilació de Carlos Amigo, just en complir setanta-cinc anys, i els nomenaments dels arquebisbes de Toledo i Oviedo, no són gens anecdòtics. En aquesta estratègia, el bisbe de Madrid sap que li cal intervenir en el futur català i basc, dues regions on funciona una Església més díscola al seu concepte doctrinal i on es registra l'índex més baix de catòlics disposats a posar la creueta en la declaració de renda. Catalunya suporta, amb certa indiferència, l'alegre esquarterament de la seva diòcesi principal i el nomenament de bisbes de perfil baix, tot permetent un cert traç catalanista, conscient que no es pot matar tot el que és gras.

Euskadi és una altra realitat que cal reconduir; i l'equip de Rouco hi intervé plenament. La inexistència oficial d'una província eclesiàstica basca, dividida entre Iruña (Donostia) i Burgos (Bilbo i Gasteiz), en un error històric que s'intentà ordenar a inicis dels 1990 amb la creació de la província Euskadi-Navarra-Rioja, però que fracassà per les pressions centralistes. Ara, Madrid juga fort i Re i Cañizares, a Roma, ajuden l'amic Rouco. Davant l'opció d'un moderat (Asurmendi) imposen un ultraconservador (Munilla) i el joc pot continuar amb el possible moviment a Bilbo, on Blázquez, moderat però enemic declarat de Rouco, podria ser elevat «a càrrecs de més responsabilitat» i ser substituït pel moderat Raúl Berzosa o per l'integrista Mario Iceta, una substitució que ensorraria definitivament l'Església basca.

L'anàlisi ens fa tornar a la figura de José Ignacio Munilla i al fet que el nou titular de Donostia ha trobat els despatxos buits, amb les claus sobre la taula i una carta signada per onze dels catorze arxiprestes i vuitanta-sis dels cent deu rectors de la diòcesi que declaren que ell, el sacerdot Munilla, no és la persona idònia per ser el seu bisbe. Alguns reconeguts jesuïtes, tan forts a la diòcesi guipuscoana, s'han expressat durament contra el nomenament quan «l'orientació del nou bisbe és antiquada, retrògrada i involucionista respecte al Vaticà II» (Ramon Scheiffer) o «el nou prelat és preconciliar, d'aquells que imposa el principi d'autoritat, tan normal en segles passats, i actualment molt en consonància amb els capellans formats a Toledo» (Txema Auzmendi).

Situar José Ignacio Munilla al cor del nacionalisme basc però, també, al centre d'una Església molt democràtica, on el paper dels seglars i la deriva feminista és molt present i on fins i tot els dos vicaris episcopals, ara dimitits, foren elegits per sufragi entre els cent vuitanta capellans diocesans, és dinamitar la realitat d'una societat canviant en què el referent eclesial pot perdre bous i esquelles. Amb Munilla surt malparat el nacionalisme basc, el missatge evangèlic i el component social. Amb un únic tret, es destrueixen tots els enemics de la ultraortodòxia i l'autoritarisme. Però, a la vegada, l'actuació de Rouco Varela i els seus amics ha estat tan barroera i tan poc intel·ligent que ha carregat amb plom l'ala dreta de la proposta vaticana. I és sabut que, amb plom a l'ala, és impossible volar. El nou nunci vaticà, Renzo Fratini, s'ha estrenat amb mal peu, i serà ell qui haurà d'intentar reconduir una qüestió que necessita una rectificació feta, això sí, amb tota la finesa vaticana.