la tribuna

Sentència política, és clar

Tot i que la llei Orgànica afirma que el Constitucional és independent, la realitat ens demostra tot el contrari

Durant la transició hi va haver visions diferents sobre la manera com s'havia d'articular l'Estat

A Oriol Pujol, portaveu del grup parlamentari Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, en l'emissió del programa 59 segons del dia 12, se li va plantejar –em sembla recordar que va ser el periodista Miquel Porta Perales– la improcedència de donar una resposta política a una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional contrària a l'Estatut. La posició d'Oriol Pujol va ser categòrica i encertada. És la sentència, va afirmar, que serà política. L'obligació d'acatament de la sentència ha estat reiteradament invocada. El sol fet de plantejar-la, abans de la sentència, té la mateixa intencionalitat política que es pretén qüestionar. El professor de dret constitucional de la Universitat de Girona Xavier Arbós, en un magnífic article publicat al diari El Punt el 29 de setembre de l'any passat, titulat «Acatar i callar», assenyalava que res no priva les nostres autoritats –i jo hi afegeixo qualsevol força política, encara que estigui a l'oposició– d'expressar la seva opinió, així com plantejar les estratègies de futur per a l'autogovern de Catalunya que considerin més oportunes.

L'acatament i l'acompliment del que disposi la sentència, deia el professor Arbós, no han d'anar obligatòriament pel silenci ni la passivitat de les institucions o dels ciutadans, i que, atès que el poble de Catalunya es va expressar en referèndum en favor de l'Estatut, les institucions catalanes farien molt bé de manifestar el seu parer després de la sentència. Com també faria molt bé de fer-ho la força política que representa Oriol Pujol, la qual va tenir una destacada intervenció en l'elaboració de l'Estatut sotmès a referèndum. El Tribunal Constitucional es recull en la Constitució de 1978. La Constitució va ser el desenllaç del que s'ha denominat «transició». Del consens, se'n va fer un imperatiu. Es van prendre grans decisions polítiques, i al costat de la voluntat de garantir la convivència política, es va assolir un text declaratiu de drets i llibertats que, quant a expressió conceptual, millorava les declaracions de les constitucions, contemporànies. Era un moment de gran esperança en el qual tothom sabia que s'havia esgotat un model d'estructura d'estat, unitària i centralista, de la qual el règim franquista era un exponent arquetípic que havia fet del centralisme el seu mitjà predilecte d'opressió, i des del mateix moment de l'inici del canvi es va fer visible la necessitat d'una redistribució territorial del poder. Hi va haver visions molt diferents sobre la manera com s'havia d'articular territorialment l'Estat espanyol. La necessitat de consens va fer que allà on no era assolit se substituís per l'ambigüitat.

Ignoro si la figura del Tribunal Constitucional va fer considerar que les ambigüitats ja les aniria superant aquest tribunal. En tot cas, era lògic esperar-ho, i la mateixa llei orgànica 2/1979, de 3 d'octubre, després de dir que és el suprem intèrpret de la Constitució, proclama la seva independència, i els inicis de la seva actuació semblen confirmar-ho. La Constitució de 1978 no defineix el model d'Estat espanyol, i el Tribunal Constitucional, en una sentència molt matinera, la 35/1982, va dir que en consagrar la Constitució, d'una part, el principi d'unitat indissoluble de la nació espanyola i, de l'altra, el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren, determina implícitament la forma composta de l'Estat, en congruència amb la qual han d'interpretar-se tots els preceptes constitucionals.

Tot i que l'article 1 de la llei orgànica afirma que és independent, la realitat ens demostra tot el contrari. El Tribunal Constitucional està altament polititzat, fins al punt que el nomenament dels seus membres està subjecte a un sistema de quotes, que implica una dependència política evident, i que la voluntat o l'interès polític a mantenir-la és la causa de la impossibilitat d'arribar a un acord de renovació, que per prescripció constitucional ja s'hauria d'haver fet. Quan s'invoca i s'exigeix respecte a qualsevol institució, el respecte s'ha de merèixer. Les institucions troben la seva legitimitat no només en la de la seva instauració. La legitimitat inicial precisa la legitimitat de la seva actuació. Quan la Cort Suprema del Canadà va ser consultada pel govern federal sobre la legalitat d'una secessió unilateral del Quebec, la seva resposta va ser que no era legal, però que era legítima, i que si el Quebec ho decidia s'haurien d'iniciar les corresponents negociacions. Evidentment, la resposta de la Cort Suprema va ser política, però, sobretot, va ser independent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.