«Quan naixem el cervell està preparat per aprendre qualsevol llengua»

–«El que m'interessa és saber com s'ho fa el cervell humà per aprendre una llengua. El fet del bilingüisme permet estudiar coses que no és possible observar en altres situacions.»

–«Doncs per exemple saber fins a quin punt hi ha un període crític per aprendre una llengua.»

–«Per a certes coses, sí. No hi ha límit per aprendre paraules. La gent aprèn paraules noves tota la seva vida. En la llengua nativa i en la segona llengua. La gent té noranta anys i aprèn paraules noves, i un nen de tres anys també. Per tant, sabem que en tots els aspectes que tenen a veure amb l'aprenentatge de paraules no hi ha cap límit temporal. Però per a l'aprenentatge d'altres aspectes del llenguatge, com per exemple els sons, els fonemes, de la teva pròpia llengua, hi ha l'evidència més forta que això passa en un temps concret i no després.»

–«Hi ha gent que tota la vida conserva una excepcional capacitat per aprendre una altra llengua, però això no és un fet habitual. Això fa pensar que hi ha aspectes sobretot relacionats amb la fonètica i la sintaxi, que són molt difícils d'aprendre.»

–«La idea és que evolutivament el cervell es troba en una posició en la qual certs estímuls provoquen una sèrie de modificacions. Parlaríem dels primers mesos de vida durant els quals determinats estímuls modifiquen les connexions neuronals que fan que a partir de determinat moment es percebin els estímuls d'una forma concreta. Es faci millor una determinada cosa i pitjor una altra.»

–«Els nens de totes les cultures del món, en néixer, poden percebre tots els sons de totes les llengües del món. Un nounat japonès no té cap problema a notar que cala i cara són dos sons diferents. Però els seus pares no poden produir un so determinat i de fet si a aquest nadó japonès quan té un any li fem una prova, comprovarem que es comportarà com els pares. Quan naixem el cervell està preparat per aprendre qualsevol llengua del món, en sentir-ne una i no una altra es configuren les connexions neuronals de determinada manera. Algunes deixen de ser operatives perquè no funcionen i d'altres s'enfortiran. La conseqüència és que després d'un cert temps d'estar-hi exposat, el cervell ja no pot respondre a certes coses.»

–«Posaré l'exemple d'un estudi amb el català i el castellà sobre l'evolució de la è i la é. Vàrem agafar bebès de famílies catalanoparlants i famílies castellanoparlants, assegurant-nos que els catalanoparlants fessin el contrast entre les e i que els castellanoparlants, no. Vàrem buscar una paraula sense significat, dedi, i persones que la pronunciessin amb la e oberta i la e tancada. Els estímuls es varen presentar només d'una categoria primer (o bé dédi o bé dèdi) i quan es cansaven els presentàvem estímuls de la categoria nova (dèdi o dédi, seguint l'ordre precedent). Si amb el canvi els bebès se sorprenien, interpretàvem que percebien que hi havia dues vocals diferents; si no se sorprenien, consideràvem que era perquè tot els sonava igual.»

– «Que els primers quatre mesos tots ho fan. Els nens castellanoparlants fins a quatre mesos no tenen cap problema a adonar-se que la e pot ser oberta o tancada, i els catalans també. Als vuit mesos, als bebès que creixen en un entorn castellanoparlant tant els fa que diguis dédi o dèdi. Als catalans no, perquè aquesta exposició ha fet canviar els sistemes neuronals. Un nen catalanoparlant ho percebrà millor i per al castellanoparlant tot forma part de la mateixa categoria. Que és el que fan els adults castellanoparlants als quals el so entre la e oberta i tancada els sembla igual.»