la tribuna
El socialisme independentista
El PSC té dues grans famílies dintre seu. És una llàstima que no admeti que en té una altra: la que vol una Catalunya independent
Quina badada, PSC! Quina metamorfosi des d'aquells grups pristins que van introduir el dret de l'autodeterminació en els primers estatuts
Ho deia fa pocs dies l'exalcalde de Badalona Joan Blanch: «Els socialistes fem falta en el projecte de la independència.» D'una manera semblant, un antic company fundador de Convergència Socialista, grup convertit aviat en el PSC-Congrés i unit més tard amb el PSOE i el Reagrupament Socialista, em va trobar al Facebook, aquesta eina meravellosa que ens posa en contacte amb els amics, els coneguts, els companys i companyes d'aventures; amb persones de les quals ignoraves l'existència. Doncs aquest antic company encara té el carnet del PSC. Però opina com opino jo i com opina Joan Blanch. Va ser, precisament, en veure un meu escrit a la pàgina, que em va respondre: «Penso com tu.» Pensa que el socialisme català hauria d'articular els socialistes i les socialistes que volem un estat català, vinculat a Europa, sense haver de passar per l'actual vinculació amb l'Estat espanyol.
Abans del darrer Congrés, el PSC va convocar unes jornades amb el nom de Convenció pel Futur. Eren obertes i, tot i que havia fet miques el meu carnet del PSC quan es bandejà Pasqual Maragall, m'interessà veure si el partit avançava cap a noves posicions. Val a dir que el seguit de conferències, en les quals intervingueren gent com en Josep Maria Caminal i en Miquel Roca Junyent, van ser interessantíssimes. Era tan evident, que el tema del catalanisme era el que interessava, que de les tres ponències que hi havia la que va aplegar més gent va ser la que duia el següent enunciat: «El futur de l'autogovern de Catalunya.»
Aquella ponència va posar en relleu la mar de fons que el PSC oculta en les cavernes del silenci. Aquelles que no tenen cap més veu que la de les assemblees a porta tancada. Perquè no només despertà interès la ponència, sinó que els murmuris d'alguns assistents que tenia a prop es concretaven en clares posicions independentistes.
Com he dit, aquesta moguda tenia lloc abans del congrés del PSC. A conseqüència, segurament, d'aquest fet, Ernest Maragall i Antoni Castells exposaren la necessitat de tenir un grup parlamentari propi del PSC a les Corts Generals de l'estat. Va ser en aquest punt que els murmuris i el moviment de la gent que omplia l'auditori es van intensificar. I, sobretot, van agafar volada durant la intervenció de Miquel Iceta, que parlava del «desplegament i aprofundiment de l'autogovern català, sobre la base del nou estatut, i la realització, entre tots i totes, d'un projecte compartit, inclusiu i integrador de país». I que seguí: «Catalunya és de tots i totes, i la seva societat i les seves institucions no poden estar ni dividides ni en mans de cap partit, elit o grup de poder.» El desllorigador del discurs és tan polisèmic, que no acabes pas de saber exactament què pretén dir. Ara bé, Iceta va manifestar clar i català que no estava per un grup parlamentari propi del PSC a les Corts de l'Estat.
Al cap de poc temps, en el congrés del partit, la proposta d'obtenir un grup parlamentari queia per terra, malgrat la posició favorable de la gent de Girona i d'altres llocs.
Ho sap tothom. El PSC té dues grans famílies dintre seu. És una llàstima que no admeti que en té una altra: la que vol una Catalunya independent, sense abandonar les tesis socialistes. La Catalunya que calla en aquest procés d'independència transversal que s'estén per Catalunya.
Quan parlaran els socialistes independentistes de Catalunya? Quan s'articularan en una opció en què molts catalans i catalanes se sentirien còmodes? O és que potser aquestes persones només tenen una solució: mantenir-se dins l'actual moviment transversal de base –el de les consultes–, que admet tothom, sigui quin sigui el seu credo polític? És clar que també en tenen una altra, d'opció: passar a incrementar les files d'una de les formacions que, obviant el mot socialisme, formen les esquerres independentistes catalanes d'aquest 2010.
Quina badada, PSC! Quina metamorfosi des d'aquells grups pristins que van introduir el dret de l'autodeterminació de Catalunya en els primers estatuts. Que es van jugar tant de temps lliure de la joventut per aconseguir allò que els socialistes de tot el món tenen: el dret d'estimar llurs països i desitjar que cap estat aliè els sotmeti.
Feu tant l'orni com vulgueu; renegueu dels drets d'una part del socialisme català; molts i moltes de nosaltres seguim existint, i assabenteu-vos-en: som molts més dels que voleu i dieu.
