Quan la crisi té noms i cognoms

Trobo que els recents casos de Vic, l'intent de l'Ajuntament de no empadronar els immigrants il·legals, i el d'Ascó, la determinació del consistori de presentar la seva candidatura per acollir el magatzem de residus nuclears, vull dir, posa en relleu moltes de les contradiccions i febleses de la política nacional i la seva incapacitat per reaccionar oportunament i immediata quan topa amb la realitat. És per aquesta raó que veig que avui més que mai, quan la crisi econòmica fa emergir amb cruesa totes les tensions socials acumulades i esmorteïdes per la bonança, que la política de veritat, aquella que consisteix a resoldre els problemes quotidians de les persones, es fa en l'àmbit local i no pas en el nacional, nivell en el qual els dirigents sempre es mouen més còmodes quan tan sols han d'estar pendents de les enquestes i de la propera contesa electoral.

És fàcil comprendre que ni Ascó ni Vic són casos aïllats que hagin esclatat per pur caprici. Així que s'ha tancat el termini per a la presentació de candidatures a albergar el magatzem temporal centralitzat, després de fer una campanya molt dura en contra dels dirigents municipals, amb tota mena d'amenaces i coaccions i amb la intervenció dels responsables de tots els partits, inclòs el president de la Generalitat, quan semblava que només els regidors d'Ascó i Yebra eren prou irresponsables per voler un cementiri nuclear al seu municipi, ha resultat que almenys una dotzena de pobles s'han saltat les consignes dels seus partits i estan disposats a acollir una instal·lació que els pot servir per pal·liar els estralls que la crisi econòmica els està provocant.

El cas de Vic permet fer una comparació semblant, perquè així que s'ha destapat s'ha vist que no és l'únic que mira de posar ordre al seu padró limitant la regularització dels sense papers sinó que són molts els ajuntaments d'arreu que ho procuren. Proclamar que «no hi cabem tots» i que cal modificar la Llei d'Estrangeria per poder acollir de manera ordenada els immigrants és un eslògan electoral més o menys eficaç en una campanya, però a l'hora de resoldre les cues que es formen davant de l'oficina del padró d'un qualsevol Ajuntament, simplement, no li serveixen per a res a aquell qui ha d'estampar el segell municipal.

Però, a més, el cas de Vic, que s'ha pretès menystenir acusant l'alcalde, Josep Maria Vila d'Abadal (CiU), d'actuar amb l'única finalitat de frenar la crescuda electoral de la Plataforma de Josep Anglada, al meu entendre té la virtut de posar damunt de la taula un problema que a curt termini pot esdevenir greu. És bonic, i fa progressista, dir que «la immigració no és un problema, és un fenomen». I deu ser ben bé així. Ara: alguna vegada el fenomen esdevé problema d'ordre públic, com a Cunit (Baix Penedès), on l'alcaldessa, Judit Alberich (PSC), va evitar la detenció de l'imam de la població perquè al seu entendre es corria un risc de conflicte i la seva responsabilitat és mantenir la pau social; l'imam de Cunit, i tres marroquins més de la comunitat islàmica d'aquell municipi, estan imputats per assetjament a una mediadora cultural, empleada de l'Ajuntament, a qui acusen i condemnen per fer una vida massa occidental; volen dir que treballa fora de casa, no vesteix el vel, es relaciona amb no musulmans, etcètera.

El cas de l'imam de Cunit, Mohammed Benbrahim, a qui la fiscalia demana cinc anys de presó per un presumpte delicte d'amenaces, coaccions i calúmnies contra la mediadora municipal Fàtima Ghailan, no ha de sorprendre ningú que visqui en un municipi on la immigració musulmana tingui percentatges similars o superiors als 16,5 per cent de Cunit i disposi de la presència d'un imam convertit en el cap espiritual de la comunitat islàmica. L'actuació de l'alcaldessa de Cunit, d'impedir l'acció de la policia i mitjançar perquè Ghailan retirés la denúncia contra Benbrahim, és criticable, certament, perquè és discutible que amb silenci es resolguin aquests conflictes. Tan sols s'esmorteeixen i es deixen somorts fins que revifen amb més virulència encara.

Però tant se val, perquè el que pretenc dir és que malgrat els errors que es puguin cometre, la política de veritat es fa a escala local i no pas nacional. I això és així perquè la desafecció més bèstia és la que hi ha entre polítics i realitat social, i no pas entre ciutadans i política o polítics. Ara que la crisi té noms i cognoms, ara que la crisi agafa rostres familiars i quotidians, és quan es veu més clarament i dramàtica.