Carretero, Laporta i els altres

La consolidació d'Esquerra Republicana de Catalunya com a partit de govern programàticament independentista ha estat un dels fets més importants en el procés de normalització política de Catalunya en els darrers anys. Un símptoma de normalització després de molts anys d'una expressió institucional molt minoritària del sobiranisme. En els països políticament «normals», les forces polítiques més representatives són independentistes. O és que potser no són independentistes el PSOE o el PP a Espanya? Hi ha cap partit representatiu a Portugal que es presenti a les eleccions proposant la conversió del país lusità en una província d'Espanya o de la Gran Bretanya? Per això és una anomalia que a Catalunya només hi hagi una força política parlamentària explícitament sobiranista.

Sabem que la independència avui és tenir la capacitat de gestionar de forma sobirana les interdependències. També sabem que no és imaginable cap projecte sobiranista que no respongui a una voluntat popular clarament majoritària. És a dir, políticament transversal. Per aquesta mateixa raó, l'èxit d'Esquerra com a primer partit parlamentari que ha apostat d'una manera decidida pel projecte de la plena sobirania nacional és deixar de tenir el monopoli de la representació política independentista. Per l'aparició de noves formacions polítiques o pel decantament de les existents cap a plantejaments sobiranistes. Pot semblar paradoxal, però és una conclusió ben lògica.

No em sento personalment identificat amb el projecte polític que ha perfilat Joan Carretero, però crec en la conveniència que aflori alguna expressió política que representi el sobiranisme que no combrega amb els plantejaments ideològics de l'esquerra. Insisteixo, ho veig com un símptoma de normalitat política. Per aquesta mateixa raó m'ha semblat molt decebedor l'episodi una mica insòlit de lluites intestines viscut aquests dies a Reagrupament. No em sembla particularment estimulant l'anàlisi dels fets, però crec que conviden a dues reflexions que Joan Carretero o Joan Laporta haurien de tenir ben present. En primer lloc, no hi ha cap formació política sòlida que es pugui sustentar de forma indefinida en cap personalisme sense projecte, programa i organització. I, en segon lloc, en època de desafecció a la política institucional l'espectacle de les lluites internes dels partits és una font de descrèdit d'efectes demolidors. Els electors eviten dipositar confiança de govern en aquells partits que demostren no saber governar-se.