la tribuna
El vel de l'islam
Aquí els imams han agafat el paper de guardians en nom d'una autoritat que ningú sap qui els ha atorgat
Si difícil és la situació dels musulmans per als que tenen una visió oberta de l'islam a països islàmics, que han de callar o marxar, més complex és per als que viuen a Occident
Les amenaces a la mediadora de Cunit, Fàtima Ghailan, fetes per l'imam de la població, en considerar-la inapropiada per a la seva tasca per no portar vel i no complir altres preceptes, i l'empresonament de set membres d'un suposat «tribunal islàmic» de Valls, acusats de condemnar a mort una musulmana per no comportar-se com cal, posen sobre la taula els problemes d'encaix dels valors de molts musulmans residents a Catalunya amb els principis de llibertat ideològica que inspiren el nostre ordenament jurídic.
Personalment m'han colpit les declaracions fetes per Fàtima Ghailan, la mediadora cultural amenaçada, quan deia que ningú de la comunitat islàmica, tret del seu marit, l'ha defensat davant les amenaces de l'imam i d'altres musulmans. Lamentablement l'islam té dos elements que dificulten l'encaix amb els valors democràtics i l'acceptació dels descobriments científics.
L'un és la manca d'una autoritat des de 1924, quan es va abolir a Istanbul la figura del califa. I a manca d'una autoritat de tots els creients, encara que molts musulmans ho pensin, ningú no pot qüestionar que l'Alcorà i els hadits o frases a atribuïdes a Mahoma s'hagin de seguir interpretant com la veritable i definitiva revelació de Déu. Mentre al cristianisme molts creients poden dir que Adam i la creació és una metàfora o que el diable no existeix, això a l'islam és apostasia. Si un musulmà qüestiona la veracitat del viatge nocturn de Mahoma a Jerusalem d'on va partir cap al cel cavalcant un cavall i en tornar va recitar els capítols de l'Alcorà que l'arcàngel Gabriel li havia revelat, està fent apostasia. Si un musulmà diu que ha perdut la fe o que canvia de religió és apostasia. I l'apostasia, sigui per dubtar de l'Alcorà, sigui per canviar de religió, sigui per esdevenir agnòstic, és el pitjor pecat i delicte que pot fer un musulmà. A la majoria de països musulmans està penat amb la mort; a d'altres, amb la pèrdua de la feina, divorci i pèrdua dels fills.
El segon element que dificulta l'encaix de l'islam amb la democràcia és el fet que la majoria de països musulmans quan van signar la Declaració Universal dels Drets Humans van fer una reserva al fragment de l'article 18 que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió, que diu que «aquest dret inclou el dret a canviar de religió o de creença». És a dir, un musulmà mai pot deixar de ser musulmà; un musulmà no pot qüestionar l'Alcorà en nom de la ciència o no pot rebutjar els principis islàmics en nom de la llibertat de pensament. Un nascut musulmà no pot dir que, potser, Déu no existeix. Un musulmà no pot dir que vulnera els drets humans l'obligació de recuperar els dies de dejuni del ramadà perduts per una dona que ha tingut la menstruació o un metge que ha hagut de prendre un te per estar serè en una operació en què estava salvant una vida. Un musulmà no pot dir sí a Darwin i no a Adam.
L'islam, que va ser un avenç al segle VI, és avui una presó, no només per als que han perdut la fe, sinó també per a molts creients que volen relativitzar les coses com va fer el cristianisme amb el Vaticà II. És cert que a països com el Marroc amb la llei d'igualtat de la dona han fet passos endavant, però això ha estat possible gràcies a l'autoritat del monarca sobre els imams. Però encara no hi ha ningú, en no haver-hi califa, que pugui trencar les cadenes que impedeixen evolucionar l'islam i ubicar la religió en l'àmbit individual, i permetre que un ateu o un creient que relativitzi l'Alcorà pugui dir-ho en públic sense que se'l consideri el pitjor dels delinqüents.
Si difícil és la situació per als que tenen una visió oberta de l'islam a països islàmics, que han de callar o marxar, més complex és per a aquells musulmans que viuen a Occident, on molts costums xoquen amb els que regeixen als països d'origen. I aquí els imams han agafat el paper de guardians en nom d'una autoritat que ningú sap qui els ha atorgat. Aconsellen i amonesten els musulmans que no van pel bon camí. Els imams han estat útils per resoldre conflictes, però a Cunit l'imam ha xocat amb una dona jove. Lamentablement la majoria de musulmans, encara que comprenguin la jove, no volen criticar l'imam. Això és trist. Però molt més lamentable és que una alcaldessa socialista prefereixi la mediació d'un imam que creu que no es pot qüestionar el que es va escriure al segle VI, en lloc d'una jove creient però que toca de peus a terra a l'Europa del segle XXI.