Dos dies a Barcelona

Als empordanesos ens va bé de tant en tant –ep, si pot ser!– de passar un parell o tres de dies a la metròpoli. Així, comarcans perifèrics que som, podem –la moda– carregar les piles del que pot oferir l'urbs: de modernitat, de cosmopolitisme..., tot en la mesura que permet el sostre de la capital d'un país que no surt als mapes. Per això un servidor, amatent a perdre el mínim de trens possibles, practico de tant en tant aquesta indubtable amenitat. I ho acabo de fer, a més, sabent que a Arts Santa Mònica (fins a l'11 d'abril a la rambla del mateix nom, 7) hi trobaria una sorpresa interessant: «La col·lecció de col·leccions de Guy Selz», acomboiada per Josep M. Joan i Rosa, del Museu del Joguet figuerenc: visitin-la, que quedaran parats de la bellesa i diversitat dels objectes; mérite le détour, que diu la guia Michelin. Precisament al costat hi ha l'exposició dedicada a Quim Monzó: poc de nou per als visitants –monzòfils evidents–, però generosa en espai i condicions, i entretinguda –s'hi poden veure totes la intervencions que va fer l'homenatjat a Persones humanes de M. Calçada. La mostra, donat el caràcter del protagonista, deixa un regust d'indolent desolació, d'optimisme existencial, d'afable ironia..., i per això xoca –em xoca– que (dissabte) Monzó fes a l'article de La Vanguardia l'enèsima queixa sobre la poca eficàcia pública amb la delinqüència urbana que agreja la vida a Barcelona: els lladres i la crítica al turisme majoritari que arriba a la ciutat –més birres que Gaudí, més putes que gòtic– són temes predilectes precisament de descatalogats vocacionals o temperamentals, i de suficients com ara Sagarra fill de Sagarra. Altrament tenen tota la raó: a Barcelona els caldrien menys visitants de Lloret i més de Roma o París; ho ha dit –se n'ha adonat– fins i tot aquest alcalde que sembla un autòmat escapat del Tibidabo.