Nacionalisme i independència

En alguns ambients el nacionalisme té mala premsa. No m'estranya: en general, els crítics del nacionalisme pertanyen a alguna nació gran, poderosa i, per tant, saben molt bé, per experiència històrica directa, que el nacionalisme pot arribar a ser molt perillós, agressiu i colonitzador. No diré que els que pertanyem a nacions relativament petites no correm certs perills, però els nostres perills són menors. Si alguns volen ampliar i exagerar els perills del nacionalisme català, per exemple, és perquè Espanya se'n sent afeblida. Però, ja es veu que afeblir una mica els forts no pot ser gens dolent. Sospito que molts som nacionalistes de forma provisional. Vull dir que jo defenso la nació catalana perquè no és reconeguda ni acceptada com ho hauria de ser. El dia, però, que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català. El nacionalisme és la reivindicació del reconeixement de la nació. Quan el reconeixement s'ha fet, el nacionalisme ja no té raó de ser. Per això resulten tan perillosos els nacionalismes dels estats, que no se sap ben bé que reivindiquen, llevat que sigui que volen tenir encara més influència, de vegades, més territoris. Sóc, doncs, nacionalista amb ganes de deixar de ser-ho. Tal com m'agradaria no haver de ser feminista ni ecologista. Darrerament descobreixo un creixent nombre de catalans que són independentistes sense voler-se identificar com a nacionalistes. Em sembla la mar de bé. Si són independentistes és que, reconeixen, com jo, que Catalunya necessita un Estat, que no pot ser una nació sotmesa. El nostre objectiu és el mateix, encara que potser vinguem de tradicions o d'experiències distintes. Vinguem, doncs, d'allà on vinguem, som molts els que ens adonem que el dependentisme és una mala aposta, perquè les teves decisions depenen de decisions d'altres. És mentida, per exemple, allò que es repeteix que Catalunya mai no havia tingut tanta llibertat com ara. Els que diuen això no saben història, o no en volen saber: el 1714 fórem derrotats en una guerra que ens va prendre les llibertats. Llavors érem un regne amb tots els ets i uts, amb constitucions pròpies, que feien que el rei les jurés i callés. Per això sabem que un Estatut no va enlloc. El poble que ja ha tingut constitucions, sap que només tornarà a ser realment lliure quan en tingui una altra. Aquest cop, moderna. I jo em sé imaginar la nostra Constitució molt més moderna que la que regeix Espanya. Que la Constitució espanyola no ho permeti i compti amb l'exèrcit per impedir-ho és la prova més clara que no és una constitució democràtica.