els miralls de la ficció
Contra «La cinta blanca»
«La cinta blanca» s'ha convertit en la pel·lícula cultural de l'any, i darrere l'operació hi ha alguna cosa marcadament falsa
Mentre la barraca de fires ressuscita esporàdicament gràcies a Avatar, el públic adult sembla haver trobat l'antídot anti3-D amb una pel·lícula en blanc i negre que ens parla de com es va gestar l'ou de la serp que va donar peu al nazisme. Michael Haneke, un cineasta austríac de trajectòria més que respectable, explica a La cinta blanca la història d'un poble alemany marcat per la rigidesa de l'educació protestant, on els nens del present actuen de forma tan maligna que esdevenen els possibles nazis del futur. Allò que interessa Haneke és la formació del mal i la seva transmissió com a herència política, un tema que ja havia estat present en les obres anteriors. Reconec que la proposta és suggestiva i, fins i tot, puc admetre que la seva posada en escena terriblement glacial té un cert interès, però no puc deixar de pensar que hi ha alguna cosa que em molesta profundament dins la pel·lícula. Em fa la sensació de que en lloc de trobar-nos, per mèrits propis, amb la gran obra del cinema europeu del 2009 ens trobem amb una pel·lícula que força aquesta condició. No és una gran pel·lícula, sinó una obra dissenyada per ser una gran pel·lícula, que vol ser l'esdeveniment cultural de la temporada.
En tot el cinema de Haneke hi ha una visió apocalíptica del món. La societat està malalta perquè el mal ha penetrat en el seu interior i l'ha destruïda, però allò més interessant del cinema que rodava Haneke, fins a La cinta blanca, radicava en el fet que a partir de les imatges qüestionava el paper de l'espectador en la seva confrontació al mal. Haneke mostrava la violència però també l'atracció compulsiva que aquesta genera als que la mirem. A La cinta blanca sembla com si li no li interessés la posició de l'espectador i que tots els seus esforços estiguessin orientats cap a la construcció d'un relat novel·lesc on la imatge deixa de ser un interrogant per ser un mirall del prestigi. Les imatges no paren de remetre a Ingmar Bergman, buscant en el seu llegat alguna cosa que els doni gravetat. Aquest fet provoca que, en lloc de plantejar interrogants, la imatge sigui falsa. No és cap casualitat que Haneke s'hagi assessorat per al guió en la figura de Jean Claude Carrière, el guionista al qual sembla que cal recórrer quan els autors volen deixar la seva condició personal d'autors per convertir-se en cineastes de prestigi. El resultat amaga un cert academicisme. Res no flueix amb naturalitat i en cada imatge no para de buscar la seva adhesió a partir de la creació de coartades culturals més que dubtoses.
(*) Professor a la UdG
