El PSC i la cobdícia de poder

Amb la retirada de la vida política activa de Pasqual Maragall, durant els últims tres anys, a mi, m'havia alleugerit la idea que, en el futur, podria seguir escrivint sobre política catalana sense haver d'escriure, periòdicament, sobre Maragall. Des del 2007, la matèria maragalliana es va convertir en una foto d'arribada en la guerra freda que havíem mantingut, ell des de la glòria i jo des d'arran de terra. Maragall va plegar renegant de l'entorn polític que ell mateix havia ajudat a aixecar des de jove i sota l'empara i l'aurèola de l'èpica ponderada de la burgesia; i jo vaig entendre que em donava la raó amb uns anys de retard. Però la setmana passada un segon Maragall va evocar el primer Maragall. Em perdonarà Oscar Wilde, però la importància de dir-se Ernest queda superada per la importància de dir-se Maragall. He llegit amb deteniment les explicacions d'Ernest Maragall sobre les seves mateixes paraules, i arribo a la conclusió que la cultura de la cobdícia, que Obama relacionava amb la cobejança del diner, en el cas del PSC (ara per boca d'Ernest) té a veure amb un desig fort i immoderat de poder.

El que no és lícit dels polítics és la cobdícia del diner (ja no dic en benefici personal, sinó del partit per al qual treballen), però l'obsessió del socialisme (almenys del socialisme català) és la cobdícia del poder. Mai no en tenen prou. La regla d'or del PSC és tenir tot el poder, a tot arreu i tot el temps. I les paraules recents de Maragall són el paradigma d'aquesta cobdícia del poder.

Vol, Ernest Maragall, que el model del PSC sigui el model integral per al país. La simple presa en consideració de la sociovergència és vergonyant. La coalició amb ERC i ICV és un artefacte inestable sense solució de continuïtat i al qual aplica no l'anestèsia sinó l'autòpsia preventiva. La possibilitat d'aparició de noves formacions en el mapa polític català no és una expectativa raonable per a la societat. Els manaments de la cobdícia del poder del PSC es resumeixen en tres: sobra l'oposició, sobren els socis de govern i sobra la pluralitat parlamentària marginal.

En aquesta lògica, la resurrecció de l'Àrea Metropolitana de Barcelona és una gran notícia per al nou Maragall, no tant com a tribut després de la batalla al vell Maragall, sinó perquè obre noves vies de poder al PSC: la presidència de la Generalitat, la de l'AMB, el grup popi a Madrid, ministres, consellers, alcaldes, delegats, subdelegats, presidències de caixes, de vegueries, de consells comarcals... La notícia, per fi, és el mateix PSC. Magnífic.