De dit de Déu a dit pel cul

Certament els temps ja no són el que eren. Per comprovar-ho, basta fixar-se en la diferent simbologia que, gent en principi de la mateixa corda i amb les idees clares ara i sempre, han passat a donar als membres aquests en què terminen les extremitats dites mans.

Remuntem enrere en el calendari. Lleida, 28 de setembre de 1955. Franco hi està de visita. El bisbe de la ciutat, Aurelio del Pino, ara així com el nacionalcatolicismo fet carn, exulta. I, joiós, adreçant-se al Caudillo, exclama: Digitus Dei est hic («vet aquí el dit de Déu»). El dit aquell vicari de la divinitat, que ens havia de salvar. Que ens havia salvat de fet ja. Clement quan esqueia com a bon pare amorós. Però igualment severíssim quan calia (i mira que calia!) reprendre la díscola feligresia. Dit prest a donar medalles, però encara més a signar penes de presó i de mort.

Tornem al present. A la foto de la setmana passada, dia 18, a Oviedo. El Kamerad Josemari hi aterra a la Universitat. A la sortida, grups d'estudiants l'aporrinen. Potser abusant del terme «feixista». Potser manifestant la discrepància amb més brams que raons. Potser perquè algun d'ells recorda, vehement, que, el 1937, coreligionaris de l'actual líder van afusellar el rector d'aquella Universitat pel simple fet de ser fill del gran Leopoldo Alas, Clarín. Tant és. El cert és que el nostre home, a manca de dit per destinar qui sigui al paredón, el branda per engegar els avalotadors a prendre pel cul (posats a aprendre anglès, sempre és més fàcil començar per la gestualitat que pels strong verbs, oi?).

D'aquell dit invocat com a plàstic executor dels designis de l'omnímode, fins al dit esgrimit com a indicador sexoescatològic. Al capdavall, de la sublimitat a l'obscenitat no hi ha sovint més que un pas. I sí, políticament parlant, abans que el dit del Generalísimo, sempre millor (més comportable) el del Aznarísimo. Però, simbòlicament, quina degradació el pobre dit!