de set en set
«Matheu-lo»
Els joves i els ignorants, els que van de «guais» i, a casa nostra, els que justifiquen encara el seu català mileurista per la devastació del franquisme
Es deia Francesc Matheu, però com que s'oposava al català de Pompeu Fabra i com que defensava l'article lo, en comptes de l'article el, algú va dir que no li havíem de dir «lo Matheu», sinó que havíem de dir-li «Matheu-lo». L'ortografia, avui, a qui interessa? Tantes hores i tantes classes i tants d'esforços i tants de llibres i tants d'estudis i tants de col·loquis, per acabar descobrint que la gent –els joves i els ignorants, els que van de guais i, a casa nostra, els que justifiquen encara el seu català mileurista per la devastació del franquisme– escriu tal com li va bé, que és el mateix que dir que escriu tal com li rota! Però el cas és que s'entenen. I els joves, també: els blocs, els SMS, el Twitter, el Facebook, els xats... Mai no s'havia escrit tant. Ben entès, però: entenen el que entenen perquè, després, els fas llegir Vora la mar, un poema senzillíssim de Verdaguer, o tres planes escollides del Tirant i, si ets el que fa la classe, complementes l'ofici de professor amb el d'intèrpret, el de traductor, el de recontador de noves, que diria Llull, i el de taumaturg, tal com explica la tradició que deien que era sant Vicent Ferrer. (I això, encara perquè els parlo dels millors joves: algun d'ells escriurà això mateix d'aquí a quaranta anys). «Hi ha una cultura que es mor», diria un pessimista batut a una amiga meva que aquests dies es mou entre el dret a decidir i una predisposició especial a escriure sobre hospitals. Però jo, no. Perquè sé que això ha estat sempre així. I perquè sempre ha acabat havent-hi resistència i gent que s'hi ha interessat, i transmissió cultural. I perquè aquella meva amiga em parla de les orenetes que han tornat i d'un veí amable i gran que, en comptes de mirar-li els ulls, té també una predisposició especial a mirar-li la regatera.
