L'última nevada

A Catalunya, la darrera nevada romàntica va ser la del 1962, i no n'hi haurà cap d'igual mai més. Parlo de nevades caigudes en llocs no habituals, no de les que afecten llocs d'alta muntanya, on són rebudes amb alegria sobretot si coincideixen amb la capçalera dels rius que alimenten els pantans i les pistes d'equí.

La del 62, que va caure sobre Barcelona i sobre una àrea important de la costa fins a Girona, va reunir totes les condicions per ser una precipitació sòlida de bon record definitiu i irrepetible. Va tenir lloc no un dia qualsevol sinó el pessebrístic dia de Nadal. Tothom era a casa. No hi havia nens per anar a buscar a col·legi ni llocs de treball oberts. A més a més, el país estava en aquell moment tan depauperat, que ni que la neu hagués caigut uns dies abans o uns dies després de Nadal els efectes haurien estat els d'ara, perquè no hi havia gairebé cotxes per quedar colgats ni fils d'alta tensió per partir-se ni autopistes per bloquejar-se. El dia de Sant Esteve d'aquell any, les botigues de fotografia van obrir perquè la gent pogués perpetuar el moment. Aquella deu ser la nevada més fotografiada de la història. Tothom té a casa fotos d'aquell dia. N'hi ha del carrer Balmes de Barcelona convertit en pista esquiable, i jo en tinc de la baixada de les Escaletes de Mataró. En una hi surt el que seria el meu sogre, que era molt esquiador. Després, quan la neu es va endurir, van venir els problemes, i l'alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, va haver de cridar Andreu Claret, exiliat a Andorra des de la guerra, perquè ajudés a reduir-los. Claret, amb un passaport fet a mida i amb la promesa de no ser represaliat, va arribar a Barcelona amb les primeres màquines llevaneu que s'hi havien vist mai. Li van dir l'home de les neus. Al cap d'uns anys, el 1966, entraria al zoo de Barcelona un goril·la albí a qui imposarien el nom de Floquet de Neu. Després de la nevada d'aquesta setmana, si arribés al zoo un animal de la mateixa pigmentació, em sembla que li repensarien el nom.

Any 1962: els plans de desarrollo inspirats pels tecnòcrates del govern de Franco, es posen en marxa. El Seat sis-cents de mica en mica es fa habitual. Les vacances pagades, també. Comencen a arribar turistes. Es parla de les segones residències, de les urbanitzacions. La immigració fa pujar la demografia. Abans d'acabar la dècada es construeix la primera autopista. La negociació de Porcioles amb Claret es pot veure com un primer pacte amb els exiliats... Aquella neu colgava uns temps i en feia sorgir uns altres, tamquam tabula rasa. A partir d'aquest moment ja no hi podrà haver nevada que no sigui una molèstia.

La nevada de març d'aquest any, caiguda de Barcelona en amunt i amb especial afectació a Girona, no podia portar, doncs, res de bo. No l'han disfrutada ni els nens. Cotxes immobilitzats, autopistes i carreteres tallades, torres d'electricitat trencades, urbanitzacions aïllades, hospitals sense llum, turistes al·lucinats... Em deia l'altre dia un càrrec de l'Ajuntament de Barcelona que si la nevada de dilluns arriba a caure quaranta-vuit o vint-i-quatre hores abans, dissabte o diumenge, el caos no s'hauria produït i els diaris de Barcelona en comptes de mostrar fotografies amb les rondes col·lapsades haurien celebrat l'esdeveniment amb imatges de la gent fent ninots de neu i patinant per la plaça de Catalunya. No n'estic segur. Ningú no para ara a casa. Ara la neu cauria per Nadal i igualment hauríem d'anar a rescatar la gent a les urbanitzacions, a les carreteres i a les pistes d'esquí. Dilluns, al metro de Barcelona hi havia dones amb abrics de visó. Havien deixat el cotxe aparcat de qualsevol manera a la superfície i tornaven a casa amb un mitjà de transport públic, l'únic que funcionava, el qual segurament no havien agafat mai. En èpoques de progrés, les nevades en llocs no habituals ens fan a tots democràticament refugiats.

Bé, progrés. Parlem-ne, del progrés, en un país on les companyies elèctriques són de secà i munten les torres pensant que no ha de nevar mai o que com que només neva cada cinquanta anys no cal reforçar-les. Cinquanta anys: cada generació ha de viure una nevada, i, amb la nevada, els inconvenients de les companyies elèctriques. Diuen que amb la MAT, la línia de molt alta tensió, l'apagada gironina no hauria tingut lloc. Les torres de la MAT, ja hi poden pujar de peus, serien tan de nyigui-nyogui com les que han caigut ara, i si fessin passar els cables sota terra, com molta gent demana, els farien passar tan poc sota terra que la gent s'hi entrebancaria quan no nevés i els fils es glaçarien quan ho fes.

Aquest article està il·lustrat amb una foto presa dimecres a l'hostal El Pedró de Pals, al Baix Empordà, una comarca especialment afectada per la nevada. La neu no s'hi veu, perquè queda darrere del fotògraf, però els efectes, sí. Les cadires per prendre el sol plegades, una taula solitària, els clients que han fugit, un generador vermell que esbufega... Generadors com aquest i brasers casolans van intoxicar gent que havia desaprès de fer anar els uns i els altres. Arqueologia industrial i cultural dels anys seixanta. Dins la casa ningú no riu les gràcies de la neu. L'última vegada que se li van riure ja l'hem dita.