El misteri de Setmana Santa

Passo per davant dels Salesians, a l'avinguda Puig i Cadafalch de Mataró. De fons, com una remor, trompetes i timbals que assagen dels membres de la Confraria de la Verònica. No hi entro, però pel que he vist altres cops hi deu haver gent de tots els colors i edats, també joves. Joves participant d'una activitat relacionada amb la fe, sí. Des de fa temps, però, el vigor i la capacitat de convocatòria de les germandats i processons, a la capital del Maresme, no sorprèn ningú.

L'any que ve farà un quart de segle que un grup de persones del centre, amb la col·laboració de moltes famílies dels barris circumdants, van fer renéixer les processons de Setmana Santa. Llavors molts no se'n sabien avenir, del retorn d'aquestes marxes, eliminades per la mateixa Església en la dècada dels setanta. Que no sorprengui l'èxit de les processons, però, no significa que la seva existència estigui normalitzada: el discurs progre tradicional, fins i tot dins l'àmbit eclesial, acusa de paganisme i folklorisme les persones que mouen els passos pels carrers. Lligada fins i tot a una certa reivindicació espanyolista. El fet és que cada any la processó general de Divendres Sant de Mataró aplega més de trenta mil persones. Molts assistents no són creients, però aguanten devotament les tres o quatre hores que requereix agafar lloc a la vorera per veure desfilar els passos. El mateix passa amb els mateixos portants, que no són de missa dominical però es trenquen l'espinada per passejar les seves figures. I si el pas no pot sortir perquè plou, dels seus ulls regalimen llàgrimes.

Només folklore? No m'ho crec. La reaparició de les processons a casa nostra és un misteri amb majúscules: la necessitat de dotar de sentit l'existència humana, en termes religiosos o no, aflora durant aquests dies com no ho farà la resta de l'any. És el misteri de la Setmana Santa.