Xovinisme als Jocs i també als Oscar

Poques hores abans del veredicte de l'Acadèmia dels Oscar, els mitjans de comunicació francesos frisaven sobretot per sospesar les possibilitats que un film francès s'endugués l'Oscar a millor film estranger. És una cançó sentida cada cop que un film francès és seleccionat en aquesta categoria: sembla que aquesta recompensa sigui la més important de la nit, i quan el film francès guanya, se li dedica molt més temps que al film guanyador de l'Oscar a millor film...

És un reflex que no deu ser exclusiu a França però que no deixa de ser sorprenent a qui pensa que la qualitat d'una obra és més important que el seu origen. De fet, el mateix orgull xovinista ha impregnat, per exemple, els Jocs Olímpics i, aquesta vegada, com sempre, els periodistes francesos han dedicat més temps a parlar d'un francès classificat cinquè que –posem– d'un noruec medalla d'or...

El substrat nacionalista dels espectadors és tan potent, que de debò prefereixen veure l'eslàlom d'un francès arribat vuitè que el mateix eslàlom de qui ha arribat primer? Fa guanyar espectadors, ensenyar francesos, fins i tot francesos que fracassen? O la televisió francesa, pública i privada, pensa que val més perdre alguns punts d'audiència que mancar al deure de glorificar els esportistes tricolor?

En qualsevol cas, tant als Jocs Olímpics com als Oscar, es pot sentir, gairebé palpar, la frustració atàvica dels francesos, que continuen preguntant-se com és possible que el món sencer sigui tan poc convençut que el món sencer hauria ser francès... Així, almenys, els francesos ho guanyarien tot... Exagero, és clar, els francesos sempre parlen de dret a la diferència i de diversitat cultural.

En parlen quan se senten perjudicats i aixafats pels americans. I llavors parlen del cinema francès com d'un cinema de resistència i s'enorgulleixen –amb raó, probablement– de ser el país d'Europa que produeix el nombre més gran de films. Ara bé, aquest orgull s'acompanya d'un inconfessable i molt interessant vassallatge mental: els francesos, intel·lectuals, artistes i ministres de Cultura, enarboren la bandera de la qualitat francesa, però, cada any, a la cerimònia dels César –que es fa dues setmanes abans dels Oscar– s'agenollen metafòricament. Això passa quan s'atribueix el César d'honor, considerat com a especialment prestigiós i que és l'únic que dóna lloc sistemàticament a una standing ovation. I cada any aquest César és atribuït a un actor arribat de Hollywood (enguany, Harrison Ford). La standing ovation s'ha de veure d'una altra manera: posar-se dret per aplaudir l'actor recompensat és una manera d'agenollar-se davant del senyor. És el gest del vassall obedient que, després, quan creu que el seu senyor no el sent, rondina que un dia ell també serà senyor.