Trenta anys d'una mort profètica

Fou al capvespre del 24 de març del 1980, a la capella de l'hospital de la Divina Providència, a la part alta de la capital salvadorenca. Era dilluns. El dia anterior, durant la missa a la catedral, l'arquebisbe Romero havia llegit la llista dels darrers morts per la violència i pronuncià una denúncia profètica: «Germans, aquests són noms de gent del nostre poble, camperols morts per altres germans. Quan un home dóna l'ordre de matar ha de prevaler la llei de Déu que diu: no matar. Cap soldat no està obligat a obeir una llei contrària a la llei de Déu, una llei immoral que ningú no ha de complir... L'Església, defensora de la llei de Déu, de la dignitat humana, de la persona, no pot callar davant tanta ignomínia.» Havien estat paraules massa clares i la cúpula militar les interpretà com una crida a la desobediència dels soldats. Calia fer callar aquella veu i l'ordre de la direcció militar, mai donada per escrit, mobilitzà immediatament el major Roberto Abuisson. Quan Óscar Romero, de cara a un reduït grup de fidels que seguien la missa, caigué als peus de l'altar, tot era consumat. Des del fons de la capella, un tirador d'elit de nom Cisneros no havia fallat. Fora el recinte, un destacament dels escuadrones de la muerte, dirigit per Abuisson, protegia el tirador i aviat es feren escàpols. Monsenyor Óscar Romero rebia la palma del martiri.

Una setmana després, la catedral de San Salvador acomiadava l'arquebisbe, en un funeral presidit pel legat papal cardenal Ahumada, un acte que s'hagué d'interrompre quan el recinte fou bombardejat pels mateixos escuadrones. Encara, una vintena de salvadorencs moriren als peus del fèretre del màrtir. Romero hagué de ser enterrat a corre-cuita i Alberto Iniesta, bisbe obrer madrileny que assistia a l'acte, declarava a la seva tornada: «El que he vist m'ha remogut la profunditat de les entranyes, contemplant com es massacrava el poble... una salvatjada per a la qual no hi ha nom.» Mentre, el Vaticà minimitzava la flagrant realitat.

Però Óscar Romero caminava a pas ferm cap al reconeixement del poble sud-americà, esdevenint-ne sant de referència. La seva actitud, la pròpia conversió en veu dels oprimits, la seva voluntària i irrenunciable adscripció a la Teologia de l'Alliberament, engrandiren la seva figura i les seves paraules, mantingudes pel boca a orella i per la publicació del seu diari personal, significaren el corpus doctrinal dels que feren de la fe una opció del poble i per al poble. Ningú no recordà la seva procedència de la dreta tradicional i la proximitat que mantingué amb l'Opus Dei –per això fou nomenat arquebisbe de San Salvador–, malgrat la fama de capellà dialogant i proper a les directrius del Vaticà II. Però, quan veié el jesuïta amic seu Rutilio Grande assassinat a causa del compromís amb els camperols, Romero, que només feia un parell de mesos que era arquebisbe, obrí els ulls a la realitat del poble oprimit. El seu era un camí sense retorn i aviat fou considerat un enemic pel govern. El mateix nunci vaticà envià a Roma informes desfavorables, però l'arquebisbe podia comptar amb el suport directe de Pau VI, situació que es modificà ben aviat, a partir del canvi de papat. Els contactes amb Joan Pau II foren força decebedors per a monsenyor Romero, que pocs mesos abans de ser martiritzat encara digué que «el Papa no ha entès, no pot entendre, Llatinoamèrica, i no m'entén quan li dic que El Salvador no és Polònia».

Óscar Romero protegí i donà suport als seus capellans, religiosos i fidels, però també a tot el poble salvadorenc, condemnant la violència de l'exèrcit, la incomprensió del govern, el sistema repressiu i la violació dels drets humans, mentre defensava una necessària redistribució de la riquesa, la reconciliació i la instauració d'una societat més justa. D'ell s'ha dit que gràcies a la seva persona Déu va passar per Centreamèrica. El poble l'ha convertit en el seu apòstol i el Vaticà, molt pressionat, obrí el procés de beatificació, sense gaire pressa. El dia 4 d'aquest mes, l'Assemblea Legislativa d'El Salvador ha decidit crear el Dia de Monsenyor Óscar Arnulfo Romero, que se celebrarà cada any la diada del 24 de març. Trenta anys després, la figura de l'arquebisbe màrtir va engrandint el seu caràcter referencial i avui és el gran exemple per a aquells que aposten a favor d'un cristianisme alliberador. Com diu el cardenal Etchegaray: «Romero deia la veritat i era una veu humana, religiosa i fraterna, que va considerar que el seu deure era parlar alt i fort a favor de la pau, la justícia i la reconciliació.»