Nunes, el portuguès

José Maria Nunes, cineasta irreductible i àcrata indòmit, va morir i, en una jornada amb classes una darrere l'altra, no vaig tenir temps per escriure la necrològica que em va demanar el diari. Em va saber greu. Més enllà del seu cinema, apreciava la persona. Nascut a la ciutat portuguesa de Faro, quan tenia 12 anys va emigrar amb la seva família a Sevilla i, quatre anys més tard, a Barcelona. Però sempre va ser un portuguès, és a dir, algú que sembla condemnat a marxar del seu país, a ser menystingut i, ocupant un lloc en els marges, a no tenir poder. També diria que, encara que formés part de l'Escola de Barcelona com «l'home pobre» admès en aquella festa de joves rics que volien fer un altre cinema, sempre va ser un cineasta portuguès i això vol dir ser d'una mena estranya i lliure en què el pensament es fa present a la imatge a través de la paraula que no renuncia a voler dir coses transcendents que potser no poden dir-se: que no renuncia, doncs, a la poesia. Per altra part, em semblava un home vital, però potser també participava d'una malenconia portuguesa que, a Noche de vino tinto, es va expressar a través del sentiment de la pèrdua amorosa de dos joves que vagaregen a Barcelona de bar en bar. Aquesta pel·lícula de fa més de quaranta anys sempre m'ha tocat una fibra íntima.

El cas és que vaig conèixer Nunes fa molts anys i no sé si va ser a Girona o a Begur arran de la projecció d'algun dels seus films. No hi fa res. Allò que recordo vivament és que, en els actes en què participava, sempre arribava el moment de l'extàsi Nunes: un soliloqui tan delirant com lúcid amb el qual recordava que el cinema havia de recuperar les seves més altes ambicions revolucionàries. Després el tornaves a trobar com l'home amable i fins temperat que podia ser. No he vist encara la seva última pel·lícula, Res pública. Aquesta falta de temps posa en qüestió el rumb de la meva vida. Però, bé, aixeco aquesta petita columna en memòria del portuguès Nunes, geni i figura fins a la sepultura.