Nunes, un esperit lliure

Si volem entendre per què el cinema a Catalunya ha tingut una empremta avantguardista, hem de partir de tres cineastes clau que ens han ofert un peculiar llegat. Joaquim Jordà va saber establir un pont entre l'Escola de Barcelona i les noves formes de documental sorgides els darrers deu anys. Pere Portabella ha sabut crear un pont entre l'art contemporani català i el cinema plantejant una forma oberta a l'esfera creada en l'art després de la fi de l'art. Josep Maria Nunes ha estat menys conegut i reivindicat. Potser perquè la seva obra s'ha situat sempre en els marges, més enllà de les modes i les influències, convertint-se en un veritable exemple d'integritat i resistència. Nunes, fill d'emigrants portuguesos que varen instal·lar-se a Barcelona en una petita barraca de Montjuïc, era el germà pobre dels cineastes de l'Escola de Barcelona, malgrat que els seus orígens creatius se situen en el cinema industrial dels anys cinquanta. Va debutar en el cinema amb una pel·lícula esplendorosa titulada Mañana (1957), en la qual José María Rodero interpretava un inquietant personatge anomenat El chico de la noche i en la qual l'ombra del cinema de Max Ophüls hi ocupava un lloc destacat. En els anys seixanta va incorporar en el cinema totes les ruptures de la modernitat per parlar-nos de la soledat, la ràbia i la resistència, temes que mai l'abandonaran. Nunes va rodar pels bars del barri gòtic de Barcelona una història de silencis a la manera d'Antonioni, Noches de vino tinto (1966), on Enrique Irazoqui –el Jesucrist de Pasolini– i Serena Vergano constaten una ruptura. Acabada cada projecció al cinema Publi de Barcelona, Nunes proposava un debat amb el públic. L'any 1969 va rodar Sexperiencies, en què un home madur i una noia jove es relacionen mentre els arriben notícies del maig del 68, de Biafra, del Vietnam i de la invasió de Praga. En el seu tocadiscs sona Bob Dylan i Ravi Shankar.

Com el de Jordà i Portabella, el de Nunes ha estat un cinema marcadament polític que des de l'interior del franquisme ha aportat un xic de modernitat i que des de l'interior de la democràcia reivindicava una avantguarda allunyada de tota imposició industrial. Nunes va ser sempre una veu marcadament àcrata i per això fins al darrer moment va voler-la deixar sentir. Des de l'any 2000 fins ara, Nunes ha rodat, gràcies a l'ajuda de Lluís Valentí, tres pel·lícules en digital, Amigogima (2000), A la soledad (2008) i Res publica (2010) –acabada d'estrenar–. Totes tres són el testament d'un esperit lliure, l'obra d'algú que cal ser recuperat per les noves generacions.