Vidre i paper

Quan encara ningú no reciclava, l'avi de la meva dona guardava les ampolles de vidre i els diaris al garatge i, un cop al mes, carregava el cotxe i ho anava a vendre tot al parracaire. Havia de fer diversos viatges, perquè cada mes havia acumulat una quantitat exorbitant de vidre i de paper. La seva dona es desesperava: «Quina necessitat en tenim, de guardar tota aquesta porqueria per quatre duros que te'n donen?» Era cert, que no en tenien cap necessitat, perquè l'avi era metge i es guanyaven bé la vida. «I tu creus que tot un senyor metge –insistia ella– ha d'anar a vendre rampoines al parracaire?» Tot i fer de metge, l'avi hagués pogut fer molts més diners. Si els pacients eren gent humil, no els cobrava res, i li feia pla més il·lusió que una pagesa el pagués amb un cistell d'ous o amb un conill que no pas amb un bitllet. Tampoc no n'hagués fet res, dels diners. Avui dia els metges esquien i juguen a golf, però a ell l'única cosa que li agradava fer quan no treballava era llegir i passejar amb el bastó a la mà i una flor a la boca. I li agradava xerrar amb el parracaire, amb qui parlaven del temps, de la família, d'alguna xafarderia, de la guerra.

El meu avi treballava de dependent en una drogueria, era vidu i procurava comptar cada pesseta. Feia pilons a la calaixera del menjador amb els diners que necessitava per a cada cosa: un piló per al menjar, un altre per a la llum, un per a l'aigua, un per a alguna despesa extra, etcètera. Tot havia de sortir d'aquest pressupost. Només tenia un radiador al menjador i, abans d'anar a dormir, es posava el pijama allà i corria cap a l'habitació freda com el gel. «A dins el llit ja s'escalfa de seguida.» Venia a dinar cada dia a casa nostra i, com que els meus pares no dinaven fins que el meu pare plegava del banc a les tres, l'avi i jo dinàvem abans. Ell sempre menjava el pa sec que havia sobrat del dia abans. Si un plàtan sortia mig podrit, se'l menjava tot: «L'hagués tingut a la trinxera, aquest plàtano.» No li va sobrar mai res i, quan es va morir, va deixar els diners justos per pagar el seu enterrament.

L'austeritat i els rituals d'estalvi havien sorgit de la misèria, del cristianisme genuí o del trauma de la guerra. Però ara, quan la meva dona i jo procurem no llençar ni una molla de pa, quan ens posem un altre jersei si tenim fred o quan ella sargeix un mitjó foradat, ens agrada pensar que aquests rituals anacrònics tenen, encara, algun sentit.