Escàndols i renúncies

Ja ho deia La Rochefoucauld, hom oblida fàcilment les pròpies faltes quan és l'únic que les coneix. Això val també pels subjectes col·lectius: els partits, les nacions, les esglésies, en què el recurs a mitjans tèrbols, ocasional o sistemàtic, sempre acaba justificant-lo la grandesa de la causa. Avui dia es presenta el problema afegit que cada cop és més difícil silenciar les faltes, els errors, les maniobres d'ocultació, i qualsevol immoralitat acaba tard o d'hora agreujada per l'escàndol. Quan un cas de pederàstia quedava circumscrit en els límits d'una parròquia o d'un convent o d'un col·legi, l'autoritat competent optava per silenciar-lo, tot esperant que no tornés a passar, i si tornava a passar, que fos en un altre lloc i a càrrec d'una altra autoritat. Ha funcionat així durant segles; però ara la víctima, el veí o un que passava poden esbombar la mala notícia per tot el món, i si poden fer-ho ho faran. L'omissió de càstig o la falta de capacitat de reacció avui són vistes com a complicitat en el delicte, i el recurs argumental a una hipotètica conspiració, com un parany ingenu –per bé que et comportis sempre hi haurà algú que et vulgui mal, no donar-li motius és raó de més per perseguir el delicte–. Si l'Església, sempre atenta als signes del temps, afegeix a l'existència comprovada de malfactors en el seu si una lentitud de reflexos impròpia de l'època, com afrontarà altres desafiaments urgents, com ara la crisi de vocacions, a conseqüència de la qual la piràmide d'edats del clergat certifica un declivi; com ara els canvis en l'estructura familiar i el creixent protagonisme de la dona; com ara la concurrència d'altres cultes davant els quals renuncia al deure de fer proselitisme?